Cinquanta anys més tard, el 1773, la vinya des Castell no havia crescut gaire, només el 21%, una xifra molt modesta en el context de l'expansió que experimentava aquest conreu a Menorca. Els punts amb presència de vinya continuaven essent els mateixos, però mentre que a Trebalúger i Biniatap-Rafal l'extensió ocupada pels ceps va disminuir lleugerament, a Toràixer va créixer un 75%. La suma d'aquests tres indrets representava el 78,8% del total, una mica menys que el 1723. Això es deu a què als altres indrets la vinya va créixer més; va destacar l'increment experimentat per Binimaimó, afavorit segurament per la proximitat a l'Arraval del Castell, així com Trepucó, sense comptar l'augment del nombre de vinyes d'ubicació desconeguda.
Un altre fet que evidencia l'escassa entitat dels canvis és que el percentatge de vinyes joves es va mantenir gairebé igual que el 1723 (10,9%), mentre que la vinya vella augmentava un poc (7,8%). En canvi, la dimensió de les vinyes es va reduir un 49%, amb una disminució especialment marcada a Trebalúger i més suau a Trepucó. La reducció de la superfície de les parcel·les va venir acompanyada d'un increment del nombre de propietaris, que arribaren als 274, amb la qual cosa la propietat mitjana passà a ser de 0,57 ha. D'aquests, 234 tenien vinyes de menys d'una hectàrea i només 16 posseïen més de dues hectàrees. El major propietari era l'heretat d'Antoni Fàbregues Quebedo, qui tenia cinc vinyes a Trebalúger que sumaven 3 ha.
El darrer punt de referència per conèixer aquesta època ens el proporciona una font diferent: l'Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa, ja que inclou l'extensió de les propietats en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.
Segons aquestes dades, entre el 1773 i el 1818 la superfície vitícola des Castell va retrocedir un 14,4%, la qual cosa contrasta amb el creixement que va experimentar Menorca durant aquest període. El repartiment territorial de la vinya dins del districte no es va modificar gaire, si bé ara el coneixem amb més detall perquè hi ha menys vinyes sense situar. Només cal destacar que, dels tres paratges amb més vinya, Toràixer fou l'únic que va augmentar la superfície de vinya, mentre, que a Biniatap i Rafal el retrocés fou del 21% i a Trebalúger del 7%. Aquests tres paratges van concentrar més vinya que mai, arribant al 89%. Un altre lloc on aparentment la vinya va créixer fou Binimaimó, que es va tornar a beneficiar de la proximitat al poble.
Com que el nombre de parcel·les va disminuir, la superfície mitjana de les vinyes va créixer una mica, fet especialment clar a Trebalúger i també a Binimaimó i a Biniatap i Rafal. Pel costat contrari, a Toràixer i a Trepucó les vinyes eren més petites que abans. El nombre de vinyaters es reduir fins a 240, amb la qual cosa la propietat vitícola mitjana era de 0,55 ha, similar a la que havia el 1773. La gran majoria dels propietaris, 211, tenien menys d'una hectàrea de vinya i només cinc en tenien més de 2 ha. El 1818 el major propietari era Tomàs Villalonga Pons, de Toràixer que sumava 3,9 ha de vinya a diversos indrets del terme.
Un cop exposada l'evolució de la vinya al terme des Castell, es pot concloure que aquest fou el districte de Menorca que més ràpidament es va beneficiar de l'estímul que suposà l'ampliació del castell de Sant Felip i l'augment de les tropes que hi allotjava. Tanmateix, cap al 1723 el creixement vitícola ja donava signes d'esgotament i a la segona part del segle XVIII es devia d'arribar a la màxima extensió de vinyes, la qual cosa és coherent amb l'evolució de la producció de vi. La majoria dels ceps es situaven en els paratges de Trebalúger, Toràixer, Biniatap i Rafal. És possible que a mesura que altres termes de l'illa i, especialment les terres veïnes de Sant Lluís, introduïssin la vinya a indrets més propicis per aquest conreu i, per tant més productius, la competència d'aquests vins es deixés notar a l'Arraval de Sant Felip, i açò fos la causa de què al segle XIX el conreu de la vinya comencés a disminuir, a diferència del que es produïa a gairebé tots els altres indrets de l'illa, de manera que la superfície plantada de vinya as Castell el 1818 era molt similar a la que hi havia el 1723.