Benvolgut amic. De les moltes coses que he après de vostè sobre la llengua i la literatura, en destacaria la seva valoració del localisme i de la potència expressiva de la llengua viva. Qualsevol lector que s'apropi als seus papers, prest descobrirà allò que Xavier Pla, en el seu impagable estudi sobre la seva obra, observa amb tanta precisió: la seva denúncia de qualsevol manifestació d'orgull literari, de pedanteria intel·lectual, de transcendència cultural. Vostè opta pel localisme, per la reivindicació del caràcter local i la limitació —aspectes dominants en les formes de vida mediterrànies— com a escola de visió i de percepció del món, i rebutja la vacuïtat del cosmopolitisme literari: «Hi ha persones que afirmen que la vaguetat i la imprecisió en aquest punt, el fet que no se sàpiga mai si som a Polònia o a Matadepera, fa universal! És el pur cretinisme.»
Però aquesta opció literària va de bracet de la seva opció lingüística, que és la de treballar amb una llengua formalitzada, fixada per una gramàtica, com totes les llengües normals. Sense açò, la seva obra seria una col·lecció de prosa costumista, de vol curt, i no el monument literari que, havent nascut de l'ànima ultralocal, ha esdevingut universal. Vostè considera que tot el que és popular és nacional, sempre que es mantengui el bon gust, l'antiparòdia i l'horror del pintoresquisme descarat, i per açò té en tan alta estima l'aportació del filòleg menorquí Francesc de Borja Moll. Alaba la seva decisió de fer el Diccionari Català-Valencià-Balear d'acord amb les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, i posa el seu nom al costat del de Fabra, distanciant-lo, idò, de l'opció arcaïtzant i extremadament tradicionalista de mossèn Alcover. Pompeu Fabra, recorda vostè, no perseguia la resurrecció d'una llengua medieval, sinó la formació d'una llengua moderna, adaptada a la societat actual i a les seves necessitats reals. Aquest projecte és a la base de la conjunció íntima que vostè estableix entre l'opció literària localista i una expressió lingüística moderna, capaç d'aixecar la llengua de les cendres en què es trobava a principis del segle XX.
És evident que totes aquestes ensenyances —de Moll, de Fabra, de vostè, de tants altres—, que haurien d'unir tots els catalanoparlants perquè són la base mateixa de la supervivència i la viabilitat de la nostra llengua, són ignorades pels actuals governants de les Illes Balears, inclosos els màxims responsables de cultura i educació. I ho ignoren amb la pitjor de les cegueses: la de qui no hi vol veure.
La seva xerrameca sobre les modalitats locals no té res a veure amb l'amor per la llengua local, viva, fresca, natural, sinó amb un xovinisme provincià que fa empegueir. El seu objectiu cada vegada més indissimulat és arraconar el català i substituir-lo pel castellà. I allà on quedi una engruna de català, utilitzar la famosa potenciació de les modalitats insulars com un engany polític i una estafa intel·lectual: el camí inexorable de la seva aplicació pràctica, en mans d'una gent que ni sap ni estima la llengua, és la substitució del català normatiu per un engendrament artificiós i exclusivament mallorquí. Convindria que els menorquins en prenguéssim nota: quan el president Bauzá diu "aquí no deim got, aquí deim tassó", no passa de ser una ficada de pota d'un ignorant. Però el que hem vist aquesta setmana amb les "proves de diagnòstic" de l'Institut de Qualitat Educativa, depenent de la Conselleria d'Educació, és un indicador bastant més greu de per on van els tirs. La prova de català que han hagut de respondre tots els alumnes de segon curs de secundària, contenia un exercici en el qual la resposta correcta era "padrí". Estarem d'acord que un al·lot de Menorca que fa segon d'ESO no té per què saber que, a Mallorca, a l'avi li diuen padrí. Aquí, un padrí és una altra cosa.
En fi, amic Pla, ja veu quin panorama tenim. L'embull és gros. Del que es tracta, sembla, és que no se sàpiga si som a Mallorca, a Menorca a Formentera o a Madrid. És el pur cretinisme! Vivim una llengua que, com ha escrit el nostre poeta Ponç Pons, el temps ha posat de genolls. I si només fos el temps...
Fins la setmana que ve,
si Déu vol.