Des que el Govern de les Illes Balears va anunciar i presentar la modificació de la Llei de funció pública de les Illes Balears, el projecte de la qual es va aprovar ahir 17 de juliol al Parlament autonòmic, han bufat vents de tempesta i desolació sobre una suposada i inexorable desaparició de la llengua catalana, segons alguns grups i partits polítics d'aquesta comunitat.
Amb comentaris i qualificatius del tipus 'atac al català', 'atemptat contra la llengua catalana', 'genocidi cultural', 'crim cultural', 'etnocida', 'lingüicida', i d'altres de semblants, s'ha envestit contra una reforma que pretén, en el seu objectiu global, millorar l'atenció que brinda l'Administració pública als ciutadans i fer-la més eficient i de més qualitat... sense obviar les doctrines que emanen en els darrers anys dels diferent tribunals de justícia.
Ja vaig manifestar en la seu parlamentària que un dels mandats que té l'Administració és atendre els ciutadans guiada pels principis d'eficàcia i eficiència i de servei, tot perseguint alts estàndards de qualitat i excel·lència, de manera que els usuaris rebin la millor resposta a les seves demandes, de la manera més adient i amb els mitjans disponibles.
Dins aquests paràmetres, hi ha la necessitat de disposar dels professionals més ben preparats i més qualificats. Suprimint de l'articulat de la llei el requisit d'acreditació d'un nivell de català, l'accés a la funció pública s'obre així a tots els professionals que vulguin participar en les proves d'accés; és a dir, donem l'oportunitat a molts de professionals, com ara metges, infermeres, enginyers, psicòlegs, treballadors socials, advocats, economistes, arquitectes, veterinaris, etc., que fins ara no podien optar a accedir-hi.
Al contrari del que han manifestatdiversos col·lectius, essencialment de l'àmbit polític, no es tracta en absolut d'una mesura d'exclusió o que menyspreï els balears. La part de la modificació de la qual mai no es parla, entenc que a causa d'interessos partidistes i/o ideològics, és la que deixa rotundament clar que la selecció es completarà amb la baremació de mèrits, entre els quals hi ha el coneixement de català.
No obstant açò, hi ha un seguit d'excepcions de llocs de treball per als quals serà necessari acreditar uns determinats nivells de català per accedir-hi, com és ara els docents, o els que ocupin llocs de feina que tinguin com a funció principal la informació i l'atenció al públic, entre d'altres.
He insistit també, en diferents ocasions, en les resolucions de diversos tribunals que han fet palès que és el ciutadà qui té el dret a utilitzar una llengua, el català o el castellà, en la seva relació amb els poders públics. És l'usuari qui pot triar en quina llengua vol relacionar-se amb l'Administració. I en aquest sentit, l'article 43 de la Llei que modifica la Llei de funció pública estableix que "l'Administració de la Comunitat Autònoma i de les entitats que integren l'Administració instrumental poden emprar el català i el castellà indistintament en les seves actuacions internes i en la relació entre elles. També ho podran fer indistintament en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques, sens perjudici del dret de les persones interessades a rebre resposta en la llengua cooficial utilitzada o la que sol·licitin". Queda clar, idò, que són els usuaris els qui decideixen la llengua de comunicació amb l'Administració.
La interpretació injusta que s'ha fet del nou articulat de la Llei de Funció Pública ha dut implícit, els darrers mesos, un grapat de desqualificacions, fins i tot personals, sobre un suposat Harmagedon lingüístic. És cert que al món hi ha un grup de llengües que estan amenaçades o en perill; però, pel que fa al català, més d'11 milions de persones el parlen i figura en el lloc núm. 75 del rànquing de les 172 llengües del món que compten amb més de 3 milions de parlants com a 'llengua materna'. És a dir, malgrat que aquests grups ens vulguin fer creure en les seves visions més apocalíptiques, les xifres no indiquen que aquest idioma es trobi indefens i en perill de desaparèixer, ni ara, ni per molts d'anys.
A més a més, a les Illes Balears, la gran majoria de la població adulta entén i parla el català, estàndard i/o en les seves modalitats insulars. I, a més, a conseqüència de la implantació del Decret que regula l'ensenyament de la llengua catalana en els centres no universitaris, l'alumnat que acaba l'educació secundària obligatòria o el batxillerat amb determinades hores de català, té l'homologació oportuna amb els certificats corresponents. És a dir, la població d'aquesta comunitat autònoma disposarà majoritàriament de competències lingüístiques en aquest idioma i podrà acreditar un nivell de català determinat.
Amb tot açò, el que vull deixar clar als ciutadans d'aquesta comunitat és que tenen garantida l'atenció en el català propi de les Illes Balears en les seves relacions amb l'Administració, si així ho desitgen. Ningú no ha de dubtar que serà atès en qualsevol dels dos idiomes cooficials d'aquestes illes, malgrat els hagin volgut fer creure el contrari.
Crec que l'anunci de l'arribada del cataclisme lingüístic ha estat una estratègia pròpia del victimisme que envolta els partits de les Illes que sembla que encara no han pogut assumir la derrota electoral, i que els du a oposar-se per sistema a tot allò que faci el Govern, en comptes de fer una oposició constructiva i que sumi esforços en pro del desenvolupament i avanç d'aquesta comunitat.
Aquesta modificació és un exercici de normalitat democràtica, i estic completament segur que la seva aplicació així ho demostrarà. La convivència de les dues llengües oficials de les nostres illes queda garantida a l'Administració amb la mateixa normalitat de què en fan gala els ciutadans d'aquesta terra.