Tancarem –però no eixugarem– el doll d'experiències marineres d'en Joan "Canoves" amb unes pinzellades sobre la pesca amb xerxes, que d'en primer eren de cotó i gruixades, ja que si haguessin estat primes s'haurien podrit més prest. Així i tot, eren delicades i s'esbrellaven en un no-res, per aquest motiu, i perquè els recursos eren escassos, si el temps no els agradava gaire no les calaven, de la mateixa manera que amarraven el bot amb caps de cànem o espart que tenien set o vuit nusos i, quan queien de vells, n'ajuntaven quatre o cinc, que feien un cap molt gruixat per fondejar l'embarcació.
Les tenyien amb escorça de pi, que picaven els dies de mal temps a la soca d'un pi mort del pinar de Biniancollet, i durant tres hores calaven foc de llenya a un bidó per bullir l'escorça amb l'aigua dolça. La primera vegada no agafaven cap peix allò estava ben igual que un moix, d'enravenades s'entén; la barca quedava tota tenyida i plena de busques, però era una feina que havien de repetir cada quinze dies, així com eixugar-les esteses al sol. Si no en tenien ànsia es podrien i en dues temporades estaven llestes.
D'estona els pescadors es guiaven pels estels per saber a quina hora es trobaven a la nit si havien de calar d'alba; el seu patró, en Ferrari, encara s'hi havia guiat.
A la tardor, si queien damunt l'alga morta la pescada era xereca, ja que el peix se'n va cap es net. A entrada d'hivern, que la mar ha refrescat i s'ha enduit l'alga pudenta, el vespre s'han fet bones agafades de molls; amb en Toni "Redó" una vegada en van emmallar més de 300 de prima damunt Binibèquer, quan aquest recalava a Biniancolla en Canoves s'hi embarcava, de vegades afegien tres o quatre xerxes seves a les d'en Redó. Un altre flagell per aquesta pesca –com per al volantí– és la "bava", que embruta les xerxes i foragita el peix.
Quan calaven més enterra, els tripulants treien unes quantes xerxes cada un, a mans, però quan era més fondo les poaven braçada perhom, un tirava tot el que podia per amunt i l'altre l'agafava baix i donava una altra estirada sense aturar-la, com més arrancada la menaven més lleugera es feia, així i tot es posava per s'esquena i feia bufetes a ses mans.
Si enrocaven estiraven la xerxa d'un costat i de l'altre, si no l'aconseguien desenganxar hi arriaven el desenrocador, un rotlo de pedra que de suros n'escatava una cosa grossa; n'hi havia de suro mascle i de suro femella, el suro mascle és capaç de fer surar un còdol fermat, un de femella s'hi enfonsaria; pels passats anys quaranta hi havia dues alzines sureres devora les cases de Torret de Baix. Si la corda del rotlo agafava una volta a la xerxa no anava per amunt ni per avall. D'estona els desenrocadors no eren de ciment, eren picats de penya viva amb una canal per passar la corda que el sostenia. Segons Pere Ballester, antigament també se'n feien de plom.
Els capcers eren suros plans amb un pedaç per bandera. Avui en dia les boies de les xerxes incorporen llum de flaix, els suros són de plàstic i els pescadors s'orienten amb sondes i GPS via satèl·lit, però abans es regien per senyes de terra: cases (poques), puntes, ullastres i parets. Un bon domini de les senyes era fonamental per encertar el tall amb les xerxes, que la corrent encara pot desviar. Els xerxers en submergien deu o dotze per calada, cada una de devers 60 braces, uns 80 metres. Tenien calculat on acabava el tom d'un altre pescador, per saber on amollar el primer capcer de la seva. El tall de l'Aire fins al Cap d'en Font és bastant recte, però fa entrades i sortides que coneixien pels caps dels dits i en tenien la fondària sondada a plom, duien un nus al cap del pedral, i a cada calada sabien si havia de quedar per damunt o per davall de l'orla.
CALADORS DE XERXES
Joan "Canoves" ens ha permès documentar un bon grapat de caladors entre l'illa de l'Aire i l'illot de Codrell, un intangible de gran valor, a mig camí de l'antropologia marítima i la toponímia.
Es Fort d'en Bep Revull: des Cap de sa Paret (a sa Punta Prima, que hi ha es pouet) cap a llevant de l'Aire. Era la de més fora, en primer no sortien més lluny les petites barques al rem i la vela.
Ses Esquenes: de l'illot des Cagaires cap a tramuntana, en direcció a l'escull des Soldat, banda fora de la clapa blanca que és pesquera de raors.
Es Cap de Llevant: de l'illot des Cagaires cap a xaloc.
S'Estància: que fa la mitja lluna darrera l'Aire, banda fora del blanc que també és pesquera de raor. El tall de fora fa la mateixa entrada que la raconada de s'Estància a terra.
Es Cap de Llebeig: de l'Aire fins dur el radar damunt les cases de Son Ganxo. El tall surt per fora, cap a sa fonera.
Es Mol·là o Morlà: d'on acaba l'anterior fins boni davant es Esqueixos, passa per davant la Cova de sa Senyora. Fa una punta de blanc cap el xaloc i una entrada cap a la raconada des Esqueixos.
Es Esqueixos: de davant aquesta curiosa formació rocosa "esqueixada" fins boni davant la punta de Biniancolla.
Biniancolla: de davant aquesta cala fins un poc abans d'arribar a l'escull d'en Caragol.
Davant en Caragol: d'aquest escull fins a prop de sa Badieta, davant cala Torret.
Sa Badieta: amb la torre de sa Vigia per damunt els ponts "des Saboners" i fins al canal d'entre els illots de Binibèquer, d'on surt una retxa de blanc cap a migjorn. Gent amb bona vista l'ha seguida fins la barbada de fora. És de l'amplada de mitja xerxa, hi solien agafar gerret en venir pel febrer o març.
Davant Binibèquer: dels illots de Binibèquer fins davant l'escull de sa Torrota, una roca vertical que emergeix a la vora de Binibèquer Nou.
Na Barca: hi calaven de sa Torrota fins un poc més envant des caló d'en Fust.
En Botifarra: des caló d'en Fust fins al Cap d'en Botifarra, anterior als illots de
Binissafúller. No és recte, fa una entrada i surt fins veure la boca de la cala de Binidalí, darrere el Cap d'en Font.
Sa Canastreta: de l'Illot Gran de Binissafúller fins a veure la caseta de dalt de la cala de mateix nom, tall que fa una entrada cap a la cala fins es sec.
Cap d'en Font: passada sa Canastreta fa una clapa blanca, la pesquera de raors de Binissafúller. A partir d'aquesta clapa feien una altra calada de davant el morro alt des Cap d'en Font fins el tall de Biniparratx. Tall que surt bastant fora fins veure tota l'Illa de l'Aire.
Biniparratx: de dins aquesta cala, límit occidental del terme de Sant Lluís, surt una canal d'arena, a la vora de la quan feien una calada.
Binidalí: de Binidalí surt una altra canal de blanc, que resseguien calant les xerxes pel tall que entra cap a terra.
Ses Capelles: va del cap de ponent de la boca de Binidalí fins davant ses Capelles.
L'Amo i Madona: de ses Capelles fins la roca de l'Amo i Madona, aferrada al penyal del lloc de Santa Catalina (o Sargossam Nou).
Morro d'en Toni: a partir de l'Amo i Madona fins arribar davant el Morro d'en Toni, del
Caparrot de Forma, poc abans des Canutells. Passada aquesta cala i s'Enderrosall de Binicalaf Nou podien calar enterra, però no enmig que és blanc fins davant Calescoves; allà s'arredossaven dues o tres barques quan el vent era gregal o tramuntana, qui primer arribava calava a la millor pesquera.
Na Picada: de la caseta de La Solita (dins Calescoves) cap a na Picada, nom d'una punta i pesquera de canya. Davant Cala en Porter torna ser blanc en treure el canyar del prat de darrera l'arenal.
Na Redona: abans d'arribar a la Roca de s'Aigo.
Es Submarino: amb una insòlita figura del penyal que té forma de submarí.
Es Cap de ses Penyes: un altre tall que surt de terra cap a fora.
Es Cap des Riu: de davant Son Bou fins la sortida de l'aigua de prat de ses Canassies a l'extrem occidental de l'arenal.
Ses Barreres: una calada que seguia de l'anterior, sempre cap a ponent.
S'Escull de Binicodrell: del terme des Migjorn, era el límit al que havia arribat calant en
Canoves. Tal vegada no eren tan bones aquestes pesqueres com les de davant Biniancolla, però anaven menys pescades; massa enfora per arribar-hi sovint al rem i la vela, i amb l'inconvenient d'haver de traginar el peix de per Son Bou a peu, un viatge feixuc fins que van disposar de bicicletes o motos.
–––
adsintes@telefonica.net