En la continuació del passat article, sobre aquells fràgils vaixells que començaren a solcar les mars, arribaren a tenir prou coratge per establir el comerç marítim. Tot el que trobem escrit és degut als estudis i comparances dels investigadors, proves d'arqueologia, excavacions marines, sobre les troballes a la nau que es troba a 35 metres de profunditat i se li posà el nom de "Peci M. Almagró" , en la campanya d'excavació i d'extracció l'any 1970, en la que hi prengueren part les forces vives de l'arqueologia Balear. Aquesta part de la prehistòria de la mar i sense moure'ns, de l'arxipèlag Balear i Pitiüses, dóna molta d'informació, suposada naturalment, perquè en els arxius de les nostres illes, els historiadors ben poca cosa troben sobre aquest tema, de la primerenca història de la mar.
UN FET TRANSCENDENTAL.
Per devers mitjan mil·lenari abans de C. esdevingué a la nostra Mediterrània un fet de conseqüències transcendentals: la fundació de la ciutat fenícia d'Eivissa, que prest arribà a ser una de les principals factories industrials de les nostres latituds, de les quals en sortien tota casta de productes elaborats, com els descriu Tarradell, Miquel, i Font, Matilde, quan fan referència a Eivissa Cartaginesa. Idò, allà hi començaren a arribar moltes mercaderies; coroplàstia, ceràmica, joies, vidre i metall, a més de monedes, collars de pasta de vidre, el grum i la mateixa sal, el peix salat, etc. Davant aquest panorama és bo de veure que prest la Balear Major caigué baix la influència comercial dels novells fenicis eivissencs i que el nostre tràfic marítim forçosament havia de minvar seguint la llei de la balança, com més puja un plat, més ha de baixar l'altre.
Altre tant podem afirmar de l'illa de les taules i les navetes, Menorca. Els fenicis ebusitans, amb més i millors vaixells, prest arraconaren les rudimentàries embarcacions del món talaiòtic, començant així una clara i llarga decadència en la navegació balear. La petita illa de Menorca, entre que no produïa gra i estava abocada al comerç del bestiar, açò d'una banda, i de l'altra el gran pedreny que hi havia, no els deixava sembrar res. Tal com diu la dita: " Ase magre, mosques". Idò a Menorca n'hi va arribar a haver moltes de mosques. Adesiara atracaven vaixells carregats de blat, llavors se'n tornaven carregats de bestiar, però açò era en clares vegades. Un capellà de ciutadella, que ja ha passat a la casa del Pare Celestial, un dia me va contar la fam que va patir Menorca. En part degut al fet transcendental esmentat.
UN PARELL D'ANÈCDOTES.
Tal i com deia en el passat article, és tant el que es pot contar de la història de la mar, que la veritat és que no seria acabador. Ara perquè els llegidors no es cansin, contaré dues anècdotes, de les mils que es podrien contar. El fet tant el podríem situar al segle XVIII com al XIX, però la cosa certa és que l'esplendor de les Pitiüses, degut a la dominació romana, que veurem més endavant, s'havia acabat, per tant ara tenien tanta o més fam que a Menorca. Un mercader de la mar, de Menorca, per veure si podria alleugerir una mica la fam de pa, es va revestir de coratge, i amb la col·laboració d'un patró de vaixell bastant equipat. La travessia per anar a cercar el blat va ser llarga i dolenta, però així com Déu va voler varen carregar. Per anar-hi ho havien passat malament, per tant el patró va voler provar la ruta de tramuntana.
El vent els fou favorable i la mar també, per tant en poc temps eren davant les illes Pitiüses, però justament un vaixell eivissenc, que venia de Menorca carregat de bestiar, els va veure i va notar que anaven molt carregats; el vaixell era gros i molt millor que el seu. Per veure d'on venien i quina càrrega duen, varen canviar una mica el rumb, s'hi atansaren, i amb un toc de corn d'un i altre vaixell es varen entendre per parlar els dos patrons.
En veure la càrrega que duen un i altre, el patró eivissenc feu un pacte amb el menorquí. Descarregar a Eivissa la barcada de blat, del qual s'avenia a pagar doble del seu valor, perquè a les Pitiüses no en tenien un gra i ho passaven malament. De primer moment, el patró ciutadellenc no ho acabava de veure clar i no se n'acabava de fiar, però a la fi i després de jurar i perjurar, que en haver descarregat els dos vaixells junts farien rumb a la costa catalana.
Després de dos o tres dies de navegació, entraren al port de Palamós. Aquí varen fer indagacions per comprar blat, varen tenir sort, i en varen trobar molt i bé de preu; varen carregar els dos vaixells tant com varen poder, hi sense perdre temps varen posar rumb a les Pitiüses, el vent de popa i tot el velam estès en tres dies eren davant Eivissa; així com s'havien trobat es varen acomiadar, amb un toc de corn. El patró menorquí havia fet un bon negoci, però l'eivissenc havia afinat una nova ruta per fer viatges i comercialitzar amb les costes catalanes.
Ara actualment arreu de les illes Balears i arreu del món, les coses no van massa bé: Guerres, crisi de tota casta de cosa, manca de feina, polítiques mal enteses, doblers mal distribuïts, que estan dins bancs, i els mateixos propietaris no els poden treure. Açò, és el problema del món actual, uns tenen molt i els altres no tenen res; fins i tot la casa, si l'han de pegar al banc amb una quantitat mensual, però no poden guanyar un jornal, ben just els ve menjar i ja comencen a ser molts, que els han d'ajudar.
És tant els desordre, que sense mirar cap ni cara, quan un no pot pagar la mensualitat, li prenen la casa, sense cap mirament i moltes vegades a força bruta. El meu avi deia: " Jo he vist moltes coses; fam, misèria, pestes, males anyades, però vosaltres, encara en veureu més". Ara després de més de cent anys, aquestes paraules es fan bones, són una realitat. Està comprovat que la gent major, analitzant el passat, preveia el futur, llavors passant el temps, les seves antigues prediccions es complien.
Tant és així, que una vegada, un dia de mesurades dalt s'era de Ses Trucaries D. Bernat, comte de Torre Saura, va dir a l'amo: " Tots aquests missatges o els seus descendents un dia tindran un cotxe millor que el meu. Ara després del temporal que hem passat (es referia a la Guerra Civil 1936-1939). per tot el territori espanyol es veu venir l'entrada dins una època de progrés, les coses milloraran, feina n'hi haurà per tot i de tota casta, de primer moment no es podran fer passes llargues, però un dia si la gent es sap administrar i no estiren més es braç que sa mànega, arribaran a tenir la seva pròpia casa".Aquestes paraules, un servidor les va sentir contar de bona font. Una prova més, de com la gent gran sabia veure venir el futur. El progrés, efectivament com tots sabem va arribar, però actualment duu tal força, que ha vingut mesclat amb tota casta de cosa, bona i dolenta. Els governants espanyols, que són molts, baix el meu punt de vista, els tinc comparats a un munt de blat que no ha passat per serer. Quan hi havia blat a Menorca, per fer-lo net el passaven per serer dues o tres vegades; quedava un munt color d'or pur. Aquí hi ha tots els polítics bons, que valen, també hi trobem els jutges i advocats, que no són fets, són nats. Aquests no es compren ni es venen. En el munt de baleig, eren mesurats, part senyor, part pagès, els solien donar a les gallines, perquè hi havia de tot; grans d'ordi, civada, alguns grans bons, etc. Dins aquest munt hi ha els polítics, que no són de fiar, alguns d'ungles llargues, altres avars, uns altres rallen molt i no fan res, o bé no en tenen prou amb la qüestió que els han encomanat, turisme, pagesia, entorn natural, prehistòria, cultura etc. De vegades fan anar tort el que va dret. Llavors encara trobem un altre munt, són ses porgueres. D'aquí no podem treure res bo, ho donen als porcs. Però hi ha la dita que diu: " No facis ses porgueres grosses ". Quan hi ha eleccions es presenten un caramull de candidats, cada partit presenta els seus. De vegades si han fet ses porgueres grosses, en poden trobar algun de bo, però pocs.
Quan anava a contar l'altra anècdota que he deixat penjada, pensant en la crisi actual, i per no fer-me cansat vaig canviar una mica la temàtica. No he aportat res de nou, perquè de tots és sabut, que no hi ha cadires per tothom, i aquests que seuen a una cadira, no els faran fora de la seva casa i els deixaran al mig del carrer. Ho va dir molt bé aquell al·lot, quan sa mare li demanà quin ofici volia fer: Ell va dir que volia ser lladre... Que no veus que en els lladres els tanquen a la presó ! Perquè roben poc! De tots aquells que roben molt i guanyen molt, no en tanquen cap".
En el proper article, baix el mateix títol, tornarem a la història de la mar, perquè tal volta ja farà sol i és allà on fa més bon estar.