Roda

Quan comences a escriure tens infinitat de referents. Els models en els quals et fixes tracen un recorregut que va de dalt a baix o de baix a dalt. Des dels grans autors de la literatura universal fins a cronistes locals que escriuen del petit món que t'envolta o del món que va envoltar els teus avantpassats. La imatge que es va creant així és la d'una piràmide amb una base sòlida. Un d'aquests cantons de marès personals va ser Deseado Mercadal. Com a escriptor principiant sempre em van interessar les cròniques que publicava al diari "Menorca" i que després arreplegava en els volums titulats "Menorca retrospectiva". La capacitat de feina, la força de la prosa antiga, la rica profusió de temes, el nirvi de l'estil, la comunicació absoluta amb el públic al qual es dirigia..., eren qualitats que sabia valorar. És una llàstima que escrivís les cròniques menorquines en castellà. Es perd pel camí la força genuïna de la llengua, s'obtura la connexió natural entre la crònica i els fets contats. És una llàstima, dic, perquè, vist en perspectiva, aquells que reclamen que es ralli i s'escrigui en castellà a Menorca, després són molt oblidadissos amb l'obra i amb els autors que així ho han fet o que encara ho fan. El talent no obstant de Mercadal era immens i es va veure reflectit a bastament com a autor teatral, músic i compositor. Va ser un divuit de febrer de mil nou-cents setanta-un que l'antic director de l'Orfeó Maonès va fer una valuosa aportació filològica en aquest mateix diari "Menorca". L'entrada es titulava "Modismos menorquines" i va ser recollida posteriorment en el volum tercer de "Menorca retrospectiva": "Quédese para los filólogos el determinar si su empleo enriquece o causa daño a la pureza del idioma aunque nuestra opinión personal es francamente favorable para su uso por considerar que la mayoría tienen un sabor y una gracia indudables y expresan de forma sonora y exacta aquello que se quiere subrayar o comentar". Entre les moltes paraules o expressions aportades per Deseado Mercadal m'agradaria destacar avui, per la controvèrsia que aporta, aquell gir que feia referència antigament a la persona a la qual totes li ponen en el món dels negocis: "... de aquel a quien sonríen los negocios decimos que está DALT SA RODA lo cual significa estar en lo alto, pues según el folklorista D. Francisco Camps Mercadal, se denomina LA RODA al punto más alto del macizo montañoso de Granada (Mitjorn Gran) mientras el Sr. Lafuente Vanrell atribuye la procedencia del modismo al hecho de llamarse RODA a una pieza gruesa y curva que forma la proa de los buques". Faci referència a la peça corbada, de fusta o de ferro, posada com a prolongació de la quilla, des de la qual s'alça per formar la peça principal de la proa i de la popa d'una embarcació o al punt més alt del massís muntanyós de Granada, és una expressió documentada pel Diccionari Català Valencià Balear. Roda ve del llatí rota, amb el mateix significat. El Roda toponímic potser tengui un altre origen (preromà?). Segons els autors del diccionari esmentat, l'ètim àrab rutba, "lloc de refugi", no és admissible, per raons fonètiques i per la distribució geogràfica del topònim.