Aquests dies són trista actualitat dos afers de corrupció: el cas Bàrcenas i els ERO d'Andalusia. Tanmateix presenten marcades diferències. Tot i que hi ha molts implicats, el primer afecta a dirigents nacionals del PP, és a dir, al cor de la política d'Espanya; en canvi el segon es refereix especialment als governants del PSOE d'una comunitat autònoma, amb una participació limitada en la política nacional. Pel que fa al tipus de delictes, l'afer Bàrcenas és un clàssic afer de finançament il·legal d'un partit polític i es poden trobar paral·lels a altres països, com ara França, Itàlia o Israel. Els temes que el jutge està investigant: recaptació de doblers sense complir els requisits de la Llei de finançament dels partits, ingressos no declarats a Hisenda o incompatibles amb càrrec públic; pagaments a canvi d'adjudicacions públiques i el seu corol·lari de diners negres i comptabilitat B, han estat escrutats en altres països i ocasions. De fet són qüestions gravíssimes en qualsevol democràcia que esperem que no es confirmin, ja que contaminen la convivència i alimenten l'espiral de desconfiança en els polítics per la qual ja fa anys que ens estem esllavissant.
El cas dels ERO no afecta al nucli del nostre sistema polític; Sevilla no és Madrid i, malgrat ser també un afer de corrupció, és d'un tipus diferent: la utilització dels diners de l'Estat per afavorir interessos particulars. Els casos de finançament il·legal dels partits, per la seva magnitud no són fàcilment replicables; en canvi, l'abús i la malversació dels fons públics són susceptibles de succeir a molts indrets alhora. Per açò, tot i no assolir els tints dramàtics dels primers, la seva reiteració fa necessari un examen del què està passant.
D'entrada el cas dels ERO andalusos és difícil d'analitzar, perquè la seva extrema politització fa que moltes persones ja tenguin una opinió formada, en un sentit o altre, i aquests prejudicis enterboleixen una anàlisi serena. En canvi, podem prendre un cas similar però menys conegut, el cas Innova, perquè els ensenyaments seran gairebé els mateixos.
L'Ajuntament de Reus va constituir un conjunt d'empreses públiques, que encapçalava Innova i gestionaven la major part del pressupost municipal. Aquest conglomerat ha acumulat un deute de 202 milions d'euros, la qual cosa ha fet que Reus sigui un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. Les actuacions del jutge afecten Josep Prat, que quan l'escàndol va sortir a la llum era director d'Innova i president de l'Institut Català de la Salut (nomenat per CiU), càrrecs dels quals va haver de dimitir, i també té com imputats a l'exbatle socialista de Reus i els membres dels diversos equips de govern d'ERC, ICV, PP i CiU que durant una dècada han governat la ciutat. Les investigacions es centren en el cobrament de sous il·legals i diverses despeses que van afavorir a empreses privades, però que van ser ruïnoses per a l'Ajuntament.
El que potser és més sorprenent de tot és que ja el 2010 el síndic de greuges de Catalunya va alertar que Reus era l'Ajuntament més opac de la Comunitat Autònoma. Tots aquests anys els diaris s'han fet ressò de la possible existència d'il·legalitats, però el cas només ha avançat quan un partit minoritari, Candidatures d'Unitat Popular (CUP), presenta una denúncia als tribunals, la qual cosa ha permès de descobrir un reguitzell d'irregularitats encara en fase d'instrucció i sobre les quals els jutges dictaran sentència en el seu moment.
Convé destacar que la interventora municipal ja va alertar els anys 2004 i 2005 sobre el fet que la constitució d'aquest holding públic, que gestionava des de centres sanitaris a l'urbanisme, passant pel transport públic, fires i mercats, aparcaments, aigua i escoletes, impedia la fiscalització dels comptes. La funcionària va intentar infructuosament abastar informació sobre les activitats de les empreses públiques, fins al punt d'arribar a ser expulsada físicament dels seus locals i va advertir que es podien estar cometent delictes d'usurpació de funcions públiques i obstaculització de l'actuació dels òrgans inspectors, responsabilitat comptable i malversació de fons públics. Al capdavall, els seus informes no van servir de res i les anomalies van anar creixent durant cinc anys, fins que el fracàs d'algunes operacions amb empreses de capital-risc, les notícies de premsa i la denúncia en els tribunals han permès de començar a conèixer la veritat.
En els dos casos es tracta de què els gestors públics han organitzat un entramat legal per sortejar els controls i així poder gastar sense cap limitació. La gravetat d'aquests afers prové del caràcter sistemàtic i organitzat de les seves activitats; no és que en un moment determinat s'hagin malgastat diners públics, és que s'ha establert un sistema per evadir el control. Als ERO també es va adoptar un sistema de pagament de subvencions que impedia totalment la seva fiscalització per la Intervenció.
En aquests processos, la línia de defensa dels polítics responsables sempre sol ser que desconeixien els detalls tècnics i per açò els condemnats solen ser els gerents dels organismes creats per eludir la fiscalització. Sempre afirmen que el seu únic objectiu és servir els interessos públics; a Reus fomentar l'economia local i a Andalusia ajudar les empreses amb dificultats i els seus treballadors. Molts dirigents polítics aconsegueixen que aquests raonaments siguin acceptats pels jutges com eximents o atenuants dels delictes i d'aquesta manera escapen de l'acció de la justícia.
Tanmateix, els tribunals haurien de tenir en compte el fet que els polítics han eliminat els controls administratius de forma conscient i que l'objectiu d'aquest control és precisament evitar que els fons públics es malgastin. Per tant, la creació d'un sistema per eludir la fiscalització de la despesa hauria de ser un agreujant, al qual s'afegiria la premeditació. De fet és possible donar una passa més. Els polítics sempre afirmen que no podien saber que els doblers s'anaven a dilapidar, però la realitat ens mostra que sempre que es debilita la fiscalització de la despesa i hi ha molts diners en joc, floreix la corrupció. Són com un gas explosiu i l'oxigen: si els ajuntes, hi ha una explosió. Era previsible que es cometessin irregularitats i açò també hauria de ser tingut en compte pels tribunals. La malversació dels fons públics no ha estat un accident, sinó la conseqüència lògica de l'establiment d'un sistema artificiós per defugir el control del seu ús.
Finalment, cal fer una reflexió de fons. Els instruments emprats per esquivar la fiscalització de la despesa són mesures excepcionals recollides en les lleis. En el cas dels ERO són sistemes extraordinaris de tramitació de subvencions i a Innova, la utilització d'empreses públiques per gestionar fons públics. La legislació actual preveu aquestes figures i és cert que hi ha situacions especials que requereixen mecanismes adients. Tanmateix, aquestes normes extraordinàries, que com s'ha vist són d'una gran potència i, en minorar el control de la gestió del pressupost, suposen un greu risc de corrupció, poden ser utilitzades de forma arbitrària pels governants. No hi ha gaire regles que estableixin quan es poden utilitzar i quan el seu ús està prohibit; moltes vegades els polítics en fan ús apel·lant a "l'agilitat administrativa", un concepte genèric que els serveix per tapar la seva poca traça en l'organització dels serveis públics, fins al punt que l'excepció acaba essent més freqüent que la norma.
És possible que el Parlament hagi cregut que els polítics sempre utilitzaran aquests procediments especials de forma raonable, però és evident que s'ha errat. L'experiència ens diu que si volem reduir la corrupció cal regular i limitar l'ús dels sistemes que permeten aigualir la fiscalització de la despesa pública, de manera que només en casos excepcionals i justificats se'n pugui fer ús. Si el Congrés no rectifica es farà còmplice de la corrupció, en permetre posar en marxa lliurement sistemes que inciten a l'abús i el malbaratament del patrimoni de tots. L'extensió d'aquests mals fa imprescindible extremar el control de l'ús dels doblers públics.
–––
amendezvidal.blogspot.com