A partir del reconeixement públic que es fa aquestes setmanes a Josep Antoni Pons Roca, tot d'una m'ha vingut a la ment un treball d'investigació del cinema amateur de Menorca entre els anys 1973 i 1985 que vaig escriure fa un temps. En el meu estudi donava protagonisme als creadors menorquins (cineastes i guionistes) d'aquells anys que, impulsats pel Cine Club i el mateix J. A. Pons Roca, havien fet pel·lícules en Super-8 de gran qualitat i de temàtica molt variada. Tal vegada una de les seues facetes menys conegudes és curiosament la de guionista de documentals.
A finals dels anys 1950 la societat ciutadellenca estava mancada de cultura i de llibertats. En Pons Roca, amb el seu afany de donar a conèixer la cultura d'una manera senzilla i desinteressada, va aconseguir engrescar els joves de Ciutadella a participar d'una manera activa en el món sociocultural, ajudant a crear i mantenir durant molts d'anys l'entitat cultural per excel·lència Joventuts Musicals. Un d'aquests joves que també estava implicat en Joventuts Musicals era mon pare, n'Antoni Salvador. Ell feia filmacions amateurs i va pensar en la possibilitat de fer un documental. Com que necessitava un guió va creure convenient encarregar-lo al seu amic Pons Roca. A partir de llavors van començar una trajectòria de pel·lícules junts.
El primer documental, que va obtenir el primer premi del concurs «Conèixer Menorca» el 1978, es titulava L'Illa d'en Colom i la seva relació amb Menorca.
Aquesta illa per en Pons Roca tenia un interès molt particular, perquè era propietat de la seva família i ell hi estiuejava, i la volia donar a conèixer. Aprofitant els paral·lelismes que hi havia entre l'Illa d'en Colom i Menorca, mostrava aspectes comuns: històrics, botànics, geològics i ecològics. I és que la documentació que donava prestigi al film (els col·laboradors eren especialitzats, com Joan Hernández Mora, historiador; Benet Mercadal, geòleg; M. Àngels Cardona, botànica; Pere Prats, ecòleg; i Joan López Casasnovas, filòleg que a més hi va posar la veu) és allò que més sentit aportava a la pel·lícula i que al final permetia que els autors arribessin junts a conclusions ben reflexionades per tal de mantenir l'equilibri ecològic i la bellesa del nostre paisatge, com: «Encara som a temps de defensar l'Illa. Treballem, idò, per un futur de Menorca pròsper i equilibrat en tots els sentits». Aquesta idea anava relacionada amb el lema d'aquells anys que deia «Qui estima Menorca, no la destrueix».
Per damunt de tot, el cinema és llenguatge, comunicació i, en la mesura en què pot col·laborar a enriquir la cultura menorquina, ens pot ajudar a fer possible aquest tòpic tan actual: el retrobament de la nostra identitat com a poble. Una altra cita molt important de la pel·lícula que cal destacar és: «Si avui tothom entén que els talaiots són tresors de l'illa que no tenen preu, cal que entenguem que el paisatge, les nostres platges, la nostra fauna, són igualment propis, bells, antics i importants».
Els anys 1979 i 1980 aquesta parella de creadors van presentar dues pel·lícules sobre l'arquitectura de Ciutadella. La primera, Ciutadella Nostra 1ª part, comptava amb la col·laboració de l'arquitecte Josep Martorell (que en aquells moments estava redactant la Guia Arquitectònica de Menorca) i feia una anàlisi dels monuments, edificacions... més significatius de la ciutat. Com a complementària d'aquesta van fer Ciutadella Nostra 2ª part, que estava dedicada als palaus i esglésies. Al mateix 1980 van presentar la pel·lícula Taules i talaiots al concurs Don Bosco de cinema dedicat al tema «Menorca prehistòrica» i va obtenir els primers premis a la millor pel·lícula, a la millor fotografia i premi de la votació popular. El gener de 1981, per tal de celebrar, una vegada més, la festa de Sant Antoni, patró de Menorca, van estrenar La festa de Sant Antoni - La conquesta de Menorca. És un documental que va tenir molta acceptació i es va passar per tota l'illa, entitats i col·legis. Aquest va ser el darrer documental que van fer junts. Probablement en Josep hagués continuat fent guions, però la tecnologia estava canviant i cadascú tenia noves dedicacions que impedien continuar la seua faceta cineasta tan vàlida i desinteressada.
Als anys 80 hi va haver a Menorca un moviment de protecció, conservació i reivindicació molt fort. En aquells guions de joves menorquins, i amb ells en Josep, es reflectia l'actitud de denúncia juntament amb l'esperit de conservació del territori. Des del meu punt de vista, esteim davant d'un reconeixement molt merescut per diferents motius. Ha sabut transmetre als companys i als més joves una sèrie de valors fonamentals com són: l'aposta per la cultura, la defensa de la nostra llengua i del nostre territori i, en definitiva, la conservació de la nostra illa, Menorca.