Deia a la primera part de l'article que vaig publicar el passat diumenge arran de veure l'exposició que hi ha oberta a l'Hornabec de la Mola sobre "La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades", que el mediterranisme té sovint lectures diverses. I ara no em refereixo tan sols a lectures en clau conservadora o en clau de renovació, sinó també -i més simplement-, a lectures de caràcter geogràfic.
Narcís Comadira ha observat en aquest sentit que quan el mediterranisme s'associa amb la llum, amb el volum, amb la corporeïtat, amb l'ordre, amb la serenitat, amb l'equilibri, amb Grècia i amb Roma, en definitiva amb el classicisme, ens trobem amb un mediterranisme que no coincideix amb el mediterrani geogràfic; ja que es refereix només al mediterrani cultural de la riba nord. Doncs bé, aquest -i encara més restringit que aquest, ja que el limitarà a l'espai englobat per l'arc llatí que abraça d'Alacant a Sicília- serà el mediterranisme de Nicolau M. Rubió, un mediterranisme que no coincidirà, doncs, exactament amb el de l'Académie Méditerranéenne francesa, el qual -força més ampli- s'estendrà a tot el conjunt de la Mediterrània.
Això no obstant, serà el pensament de l'Académie Méditerranéene -l'elaboració teòrica del qual tindrà lloc a meitats dels anys trenta- el que més influència exercirà sobre "La Patrie Latine" de Nicolau M. Rubió, obra que -no ho oblidem- escriurà directament en francès i publicarà a París el 1945 (1).
De fet, fou el 18 d'abril de 1935 -per tant, en una època que a Catalunya no es pot parlar ja de Noucentisme-, quan, en el curs d'una sessió pública, George Avril (un dels fundadors de l'Académie Méditerranéenne) proposava l'estudi d'una sèrie de problemes que englobava sobre el títol genèric de "condicions d'un ensenyament mediterrani", convençut que si el mot "humanisme" té algun sentit, i si aquest sentit té una relació amb la història, és un sentit mediterrani.
El Mediterrani, bressol de civilitzacions
L'estudi comparatiu de totes les civilitzacions de les quals la Mediterrània ha estat bressol fou l'objecte inicial dels estudis de l'Académie, conscient que allò que la societat li demanava no era tant de lliurar-se a aquest estudi o de fer un inventari d'aquestes civilitzacions, com d'esbrinar si aquestes podien alimentar un ensenyament modern que estigués més estès en els seus principis del que ho va estar l'humanisme clàssic, fundat en el coneixement de la literatura grecollatina.
Gabriel Audisio -l'autor de qui Rubió agafarà la definició que féu del Mediterrani com a "continent líquid", en una obra publicada a principis dels anys trenta, "Jeunesse de la Méditerranée"-, escriu que un mariner de Carqueranne es troba més proper d'un pescador xipriota que d'un pagès del Delfinat. I això perquè "gràcies a realitats tan concretes com les similituds mediterrànies, la unitat d'un nou món pot encara madurar entorn d'aquest mar que ha conegut moltes vegades el seu replec".
És, doncs, com si s'esperés que aquest mar, del qual han sorgit tantes divinitats, romangués com una màquina configuradora de la civilització, ja que la realitat mediterrània no és altra cosa que el bressol o el gresol -segons com es miri- on s'ajunten i es fusionen les races en una mateixa realitat patriòtica. I és en aquest sentit que, a partir de les idees de Gabriel Audisio, Jean Desthieux afirma que si d'un lloc es pot predicar la idea de pàtria és, precisament, del Mediterrani: "No creiem -diu- que hi hagi a cap altra banda del món un lloc on aquesta idea pugui trobar una desclosa més gran i un sentit més humà que sobre les riberes d'aquest mar que ha banyat tantes races i ha nodrit tantes victòries. Aquest és el fet mediterrani."
La qüestió, però, venia de lluny. Perquè va ser l'any 1911 quan Paul Adam anuncià una fraternitat mediterrània que mai no deixà d'aconsellar. Posteriorment, foren homes com Gabriel Audisio, M. Philippe de Zara .que publicà "Autour de la Mer Latine"-, Jean Rivain, Paul Valéry, Louis Bertrand, Ferdinand Bac i d'altres, com el mateix Jean Desthieux, que contribuiran al manteniment dels valors d'un humanisme llatí a França. Tots aquest personatges es mouen entorn de l'Académie Méditerranéenne i estan vivament influïts per l'obra d' Hippolyte Taine, el major i més remarcable crític literari francès del XIX. Per a ells, l'herència, el medi i el clima són els factors que més ajuden a explicar el fenomen mediterrani. En aquest sentit és clara l'afirmació de Gabriel Boissy segons la qual "el fet mediterrani... és un fenomen de latitud i de clima en virtut del qual som feliços de veure finalment com els esperits s'orienten vers aquesta base real, terrestre, que prepara i explica tots els passos o inspiracions ulteriors de l'esperit."
Hi ha, doncs, en aquest "fet mediterrani" un component clar que demana als qui l'habiten de creure en la Mediterrània, "une mer vivante, jeune, éternelle", que els exigeix d'agrupar-se entorn d'ella com els fillets ho fan entorn de la falda d'una mare adorada.
Frederic Mistral i la llatinitat
Paul Adam havia escrit que "la creació és sempre llatina, germànica la còpia" i Louis Bertrand –que havia signat un pròleg a "Les chants séculaires" de Joaquim Gasset- escriurà el 1934 que les fronteres que barren el pas a la barbàrie són segurament més restringides que el lloc que ocupa la raça blanca sobre el mapamundi. En realitat, per a Bertrand, la civilització és "un état héroïque", la qual cosa li permet desitjar que el "Centre Méditerranéen" aconsegueixi de ser el mantenidor i el propagador d'aquest antic humanisme que és base de la civilització mediterrània i, per tant, un lloc de trobada per a la llatinitat mundial.
No és estrany, doncs, que cap al 1935, tres acadèmics -el francès Desthieux, i els italians Chiarelli i Farinelli- celebressin el nom de Frederic Mistral com a campió d'aquest sentiments. Ells, en efecte, entenien que l'obra de Mistral contenia una gran lliçó política, ja que el poeta de Maillane no veia només en el felibre el pretext d'una sèrie d'exhibicions folklòriques, de danses populars o de cançons d'amor. Molt altrament, ell cercava un lligam espiritual que assignava precisament a la Provença un paper unitiu entre les províncies ibèriques i les italianes que es trobaven ja d'alguna manera "federades" per les mateixes aigües del mar. Una idea que Rubió assumirà plenament. Aleshores, adherint-se a la teoria de les elits -i partint de la idea que en el vèrtex d'aquestes elits hi ha els poetes- els esmentats acadèmics jutgen l'obra de Mistral com la d'un far que els il·lumina i la valoren en el seu grau màxim. Per això saluda l'autor de "Mirèio" dient que Mistral "ha volgut eternitzar el que uneix i no el que separa".
Doncs bé, l'Académie Méditerranéenne, els personatges que la componen i les lectures que forneixen el seu bagatge intel·lectual són realment propers a Nicolau M. Rubió. Ell beurà força de tots aquests a l'hora d'elaborar la seva tesi, la qual presenta, tanmateix, una diferència important ja esmentada: Rubió acotarà la Mediterrània en nom de la "Llatinitat", mentre que l'Académie Méditerranéenne en mantindrà una visió integral, sens cap mena d'acotament. Per als acadèmics, la Mediterrània oferia perspectives encara més felices que la llatinitat, ja que unia un més gran nombre d'homes i d'ideals. Per tant, en aquesta concepció més ampla, el fet llatí no esdevé l'únic hereu del fet hel·lènic. Per això, a la concepció d'un humanisme estrictament grecollatí els acadèmics oposen la concepció d'un humanisme viu, absolutament mediterrani, que tendeix sempre a una més gran universalitat.
–––
(1) La Patrie Latine va ser publicada a París l'any 1945. Hi ha una traducció meva al català editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2006.