Diu en Mariano Rajoy, i com ell moltíssima bona gent del PP, que una part no pot decidir sobre l'essència del tot. No existeix, diu en Mariano, el dret a l'autodeterminació d'un poble. A mi les fronteres només em van preocupar de petit perquè no tenia clar si les retxes dels mapes estaven pintades a terra o no.
Per tant, aquest tema no em motiva massa, per no dir gens. Però resulta que ha caigut a les meves mans el llibre «Les modalitats insulars» de l'Institut d'Estudis Baleàrics. No aporta massa cosa, més que deixar per escrit el que ja sabíem. És un treball més descriptiu que innovador. Quedam a l'espera d'un segon treball sobre modalitats locals, ja que les tertúlies de l'American Bar no són idèntiques a les de Ca'n Jaumot o l'Imperi.
Els amics d'en Mariano han rebut amb entusiasme el llibre, ja que els permet incidir en la seva croada contra el català i fer-ho des de la divisió, la defensa de les modalitats insulars fins el punt de donar-les un cert caràcter normatiu propi i independent.
Resulta curiós que en aquest cas en Mariano i els seus amics sí acostumin a invocar un particular dret a l'autodeterminació, tot i que lingüística. En Mariano i els seus amics sí creuen que pel que fa a les llengües, o més ben dit a algunes llengües, una part pot decidir sobre l'essència del tot, és a dir, una part dels catalanoparlants pot decidir des de casa seva que el català és una llengua diferent a l'establerta per criteris filològics, i que ells no la practiquen, sino que es comuniquen amb una modalitat insular.
Aquí sí es pot. En Rajoy i els seus amics, sembla ser, sí veurien bé en aquest cas plantejar a la societat: «¿Vol que es menorquí sigui una llengua? I en cas afirmatiu, ¿vol que sigui independent?»
Que tingueu bones festes, o com diríem a Mallorca i Eivissa que tengueu bones festes.