A finals del passat estiu va venir a sopar a ca nostra l'escriptora anglesa Diane Setterfield. Per als qui no heu llegit el seu excel·lent llibre «El conte número tretze» (publicat en català per Empúries i en castellà per Random House Mondadori), ni heu vist la sèrie de televisió que n'ha fet la BBC basant-se en la novel·la i que ha protagonitzat la guanyadora d'un Oscar Vanessa Redgrave, ni heu llegit les crítiques positives de «The Spectator» («Un llibre que ens retorna l'amor per la lectura») o de «The Times» («Bellament escrita i summament intel·ligent»); vos diré que és una autora anglesa que, amb la seva esmentada primera novel·la, va tenir una importantíssima repercussió comercial, i va arribar al nombre u en les llistes de vendes d'arreu del món. Quan va venir a sopar al pati de ca nostra encara no ens coneixíem personalment. De fet, coneixíem el seu marit, Guy Julier, el conferenciant, professor i organitzador d'exposicions que, l'any 1991, havia publicat a Ediciones Destino, el seu llibre, continuació de la tesi doctoral, «Nuevo diseño español». Diane i Guy són una parella encantadora, enamorada de Barcelona i de la cultura en totes les seves vessants. Gent de món. Poques setmanes després de l'agradable sopar va arribar via postal el llibre. La dedicatòria era generosa: «To Tonia, Joan e Jan. With thanks for a memorable e very happy evening in Barcelona». He tornat a pensar en Diane i en Guy aquesta passada setmana quan hem tornat a rebre un nou sobre amb mata-segells de la ciutat d'Oxford estampat damunt el perfil de la reina d'Anglaterra. El sobre contenia el nou llibre de Diane, «L'home que perseguia el temps», publicat una altra vegada en català per Empúries. Encara no l'he acabat de llegir, però explora un tema que m'ha fascinat des que vaig començar a escriure: el pas del temps i els mecanismes estèrils de la memòria per recuperar la vida viscuda. I ho fa amb un estil gòtic tot creant des de bon començament una imatge poètica que justifiqui les paraules escrites. Aquesta imatge poètica potent, i que ens acompanyarà durant tot el relat, és el d'una graula. La graula (Corvus frugilegus) és un ocell membre de la família Corvidae dins de l'ordre dels passeriformes i fa entre 45 i 47 centímetres de llargària.
Les plomes del cap, clatell i espatlles són particularment denses i sedoses. És un ocell resident (no migrador) a Gran Bretanya, a la major part d'Europa central i vagant a Islàndia i nord dels països escandinaus. Per açò puc assegurar amb alleujament que, quan era un assassí d'ocells, mai no vaig matar cap graula com si fa a la novel·la el protagonista William Bellman. És curiós, i molt real, que, just abans de morir, el protagonista del llibre vegi com la vida passa per davant dels ulls cansats i que, de totes les imatges acumulades, una li hagi quedat especialment gravada: la del dia que, davant la mirada aterrida del seu cosí i els seus amics, Will va abatre una graula amb una bassetja. Són fascinants els mecanismes evocadors de la memòria. A la pel·lícula «Ciutadà Kane», per exemple, passa una cosa semblant. Quan mor Charles Forster Kane pronuncia una paraula (Rosebud) que és en realitat el nom del seu trineu. Un trineu i una bassetja. Objectes visuals que desencadenen el mecanisme travat de la memòria. Però quina opció han triat els traductors al català (Anna Puente Llucià i Carles Andreu) a l'hora de traslladar el nom de la mortal arma infantil? Els traductors s'han decantat per tirador. I no van errats. Si acuts al DCVB, tirador és l'única definició que s'ajusta a la realitat expressada: «Forqueta als extrems de la qual se subjecten dues gomes unides per un tros de cuiro, de tela, etcètera, en el qual es posen perdigons, pedres o altres projectils que es llancen estirant les gomes i amollant-les bruscament»; castellà «tirachinas». En canvi, la definició de bassetja fa referència a la fona: «Instrument format d'una bossa de tela o de pell amb un cordill a cada extrem, dins la qual es posa una pedra o altre projectil, i fent-la voltar ràpidament se li dóna impuls per a llançar aquell contra un animal, un enemic o un objecte»; castellà «honda». Quan era al·lot fabricàvem bassetges de forma regular. Triàvem una branca d'ullastre amb forma de V i la tallàvem amb una destral tot deixant un mànec. Amb un ganivet fèiem dues osques a l'extrem superior de la ve i hi fermàvem dues tires de goma que havíem extret del budell d'una velo o d'una moto abandonada. Després hi afegíem un tros de pell -era fàcil trobar-ne als solars de darrera les fàbriques de mobles de Ferreries- i ajuntàvem els dos extrems de les dues gomes vermelles amb la badana. Mai vaig sentir a contar que cap al·lot hagués matat un ocell amb un cop de roc projectat per la bassetja. No devíem tenir la punteria de William Bellman, el protagonista de l'excel·lent novel·la «L'home que perseguia el temps» de Diane Setterfield.