Mai, mai del món arribaràs a saber-ho, no lluitis, és un misteri insondable». Mentre pausadament deia aquestes paraules, la llar de foc consumia llenya del bosc vesí. Tot havia començat amb una pregunta meva, possiblement ingènua: que hi ha a l'altre costat de les paraules...? Què és el que realment podem trobar a l'altra cara d'una paraula...? No és tractava, ni fer-hi prop, d'un simple interès filològic, ni gramatical, era pura curiositat. El meu interlocutor era -ja fa temps que ens va deixar- era, deia, un savi, un home culte, profund, lector inesgotable, viatger, pensador, ric per família i dotat d'una magnífica intel·ligència que l'havia convertit en un personatge admirat i respectat. Francès de naixement i d'esperit, somreia de manera amable i burleta quan comentava la qualitat de la majoria dels polítics del seu país. Poca cosa, deia, molt poca substància i excessiva oratòria.
Les paraules i el seu autèntic significat. La sentència implacable del francès em va deixar molt desanimat. Tal vegada, com deia un bon amic, no hem vingut al món a entendre res, res, és clar, que superi la nostra capacitat de coneixement. No cal entendre res o, més clar: millor no entendre res. Diu el diccionari català que paraula és «allò que és dit». Sembla, crec, una definició molt simple. Els castellans van més enfora: «segment del discurs unificat habitualment per l'accent, el significat i les pauses potencial, inicial i final». Uf, amic meu, aquesta és massa complicada i teòrica.
Jo pretenia saber el que realment volen dir cadascuna de les paraules que cada dia emprem. He arribat a entendre, per exemple, el que, en el seu moment, volien dir «esquerra» i «dreta». Ara ja no ho tinc gens clar. La paraula ha anat esfumant el seu significat original. Com saps, esquerra i dreta, com a conceptes polítics, tenen el seu origen en una sessió de l'Assemblea Nacional, sorgida a París després de la revolució del 1789. Discutien els diputats una futura llei; uns demanaven que el rei conservés el dret a vetar les lleis aprovades pel Parlament i això volia dir consagrar la monarquia absoluta. Aquests diputats es van situar als seients ubicats a la dreta del President. Els altres, totalment contraris, que defensaven que la sobirania nacional estava per damunt de l'autoritat del monarca, van seure a l'esquerra. Així de fàcil. D'aquesta manera la paraula «esquerra» políticament rallant, anava lligada a la gent que pretenia un canvi polític i social, la defensa dels més pobres i de la necessitat d'eliminar tot tipus d'exclusió social: consideraven una injustícia les desigualtats. Passats el anys, han perdut el seu valor. Les hem degradat totalment. No és culpa de les paraules: és exclusivament nostre.
Més. Arribes a comprendre, per exemple, quin significat atorguen certs jerarques quan diuen «pau» Què volen dir...? Mentre rallen de pau, preparen i presideixen marcials patrioteres desfilades de les seves forces militars. Presumir d'un bon i sofisticat exèrcit és una manera de mostrar les dents al vesí. No és cap gest amistós.
Cert és que els millors i més prestigiosos diccionaris atorguen a moltíssimes paraules diverses accepcions, utilitats i potencialitats. Deixen la porta oberta a que dues persones, dient una mateixa paraula, la intenció sigui inclús la contrària. Alerta, molt alerta idò, quan sents rallar de justícia, de solidaritat, de progrés, de cultura o simplement de democràcia. Recorda sempre que les paraules al igual que les persones tenen cara i cul. Depèn de qui les diu i des d'on se miren. Cara i creu dels mots, ja veus.
Ha passat ja el famós debat del «estado de la nación». Una representació teatral de la que abans de començar ja sabem l'argument i el final. Una ficció. Una llarga i avorrida cataracta de paraules i conceptes amb la que els nostres representants justifiquen els seus salaris. Poca cosa més. Per saber quin és l'estat real del país bastaria amb sortir al carrer, anar als mercats, als estadis esportius o a les coes de les oficines de l'atur. El diagnòstic final seria més exacte i ens resultaria molt més econòmic.
Les paraules, amic meu, són com una bona i atractiva fruita: s'ha de pelar per saber el gust que té.