Passada la crisi grega i l'ensurt de les primes del deute, l'atenció de l'opinió pública sobre l'economia ha caigut en picat. De fet, en les darreres eleccions, el debat econòmic es va moure dins d'un infantilisme preocupant. El partit del Govern es va limitar a alegrar-se del creixement econòmic, apuntant-se tot el mèrit. La resta de formacions va presentar propostes sobre el mercat laboral, però la política econòmica pròpiament dita estava bastant enrere en els seus programes.
Tanmateix, la greu depressió que ha patit el país té unes causes de les quals no se'n parla i ha deixat una herència enverinada a la qual els polítics no es volen enfrontar. L'informe del Fons Monetari Internacional del mes d'agost passat avisava que l'impuls actual es beneficia de factors externs i que les nostres forces productives són febles, per mor d'una taxa de desocupació persistentment elevada, una baixa productivitat i l'elevat endeutament públic i privat.
S'ha parlat molt, i amb raó, del trauma social que suposa l'atur, així com de la necessitat d'emprendre polítiques socials per mitigar la pobresa i la marginació associada. Evidentment, la compassió envers els més dèbils justifica aquesta preocupació, però no s'hauria de perdre de vista que es tracta de mesures transitòries mentre la gent troba feina i que l'establiment d'un nou marc on sigui possible ocupar tothom és imprescindible.
D'altra banda, la qüestió més inquietant no és l'atur, sinó la seva persistència. Dotze dels darrers vint-i-cinc anys la taxa de desocupació ha superat el 20 per cent de la població activa i només tres anys ha davallat del 10 per cent. Cap país d'Europa occidental presenta unes xifres tan depriments. Per combatre aquesta lacra cal una autèntica política industrial, d'innovació i de formació contínua, perquè les nombroses reformes del mercat laboral no arriben a l'arrel del problema: la minsa productivitat de l'economia i el seu escàs dinamisme.
L'atur és la principal vulnerabilitat social i econòmica d'Espanya. Si no es fa res, quan desapareguin els elements positius del darrers anys (expansió internacional, interessos moderats, petroli barat, daltabaix dels destins turístics competidors), l'atur, lluny de millorar, tornarà augmentar.
El segon punt feble és el deute públic. Fa anys que economistes com Gay de Liébana denuncien el seu increment; ja va alertar sobre aquesta dificultat en les tertúlies d'estiu des Mercadal del 2012. Enguany l'endeutament de l'Estat està a punt d'igualar el valor de tot producte nacional. Una conjuntura així no es coneixia des de la Guerra de Cuba, marcada per l'esforç bèl·lic, i mai s'havia superat el 65 per cent del PIB.
L'acumulació de passius del sector públic està determinada pel dèficit. El pressupost de l'Administració està desequilibrat des del 2008; és a dir vuit anys seguits, i, a més, amb valors extraordinàriament elevats, que sumen l'equivalent del 62 per cent del PIB. Si es compara amb crisis anteriors, entre el 1990 i el 1996, la suma dels dèficits públics va ser del 33,6 per cent del PIB, i el 1982-86 es va arribar al 30,1 per cent. Per tant, es tracta d'una circumstància completament anormal que hauria de fer saltar les alarmes del Govern i el Banc d'Espanya.
És habitual criticar els efectes de la retallada de la despesa pública sobre el creixement. D'aquesta manera s'atribueix la crisi a l'austeritat i es demana un augment de l'activitat financera de l'Estat. Poques vegades s'assenyala l'efecte invers: la depressió copeja greument els comptes públics, que han d'assumir majors despeses, pels pagaments als aturats i altres partides socials, i menys ingressos, perquè cau la recaptació de tributs. És per aquest motiu que cal distingir entre el dèficit cíclic, provocat per les males condicions econòmiques, del dèficit estructural, que crea el sector públic de forma voluntària.
En aquest sentit la Comissió Europea duu temps indicant que la reducció del desequilibri pressupostari dels darrers anys es deu exclusivament al component cíclic, mentre que la part estructural roman constant. Açò vol dir que el Govern, malgrat les seves declaracions, no està fent res per disminuir el dèficit públic, que només minva perquè l'activitat econòmica millora.
És una situació perillosa que ens recorda l'exemple grec, on un fort desajust de la Hisenda finançava un estat clientar. La despesa pública era utilitzada per tots els partits per guanyar vots, fins que la bimbolla va esclatar i la societat va haver d'emprendre un ajust brutal. A Espanya, s'ha censurat l'actuació de comunitats autònomes com València, que van muntar grans aparells administratius que els permeteren d'aconseguir còmodes majories absolutes; al final la realitat es va imposar i tot va caure com un castell de cartes. Realment, aquest vici està molt estès i explica que s'hagin escomès obres faraòniques com l'AVE, aeroports sobredimensionats, autopistes amb un tràfic insuficient i l'excés de personal d'alguns departaments.
Darrerament, la contenció dels tipus d'interès propiciada per les polítiques del Banc Central Europeu, ha fet que el dèficit públic hagi estat finançat fàcilment, fins al punt que el Tresor està cobrant per emetre obligacions. Però aquesta conjuntura no es mantindrà de forma indefinida i quan, d'aquí uns mesos, canviï el signe de la política monetària, ens adonarem que el nostre deute és una bomba de rellotgeria a punt d'explotar. És una hipoteca per les generacions futures, que posa en perill les conquestes de l'Estat del Benestar i convertirà en il·lusòries les promeses dels polítics.
L'economia és subtil: per lluitar contra l'atur i l'endeutament s'han d'adoptar mesures que van en la direcció contrària. Per aconseguir-ho s'ha de tenir el que el professor Joan Hernández Andreu anomena un bon ull clínic.
amendezvidal.blogspot.com.es