No sembla exagerat afirmar que la presa de decisions és un procés natural i necessari, que pareix senzill i obvi. Ho fem quasi a diari i –massa vegades- de forma més intuïtiva que raonada. Com per costum, on mai tenim la certesa de que els resultats, els fruits, siguin els millors. En l'àmbit econòmic, per exemple, pot acabar produint un bé social o bé el contrari, un desastre. També en l'àmbit personal, on intervé un gran contingut humà, lis hauríem de dedicar molt més seny i serenor. No hi ha bona improvisació, i una decisió desafortunada sol ocasionar danys de tota mena. Ni perfectes, ni desastrosos, però negar que hi ha una situació a resoldre sol ser la circumstància més habitual. Quotidianament, hi ha poca empenta. O no reflexionem, o repensem en excés. Uns, es guien per una base més emotiva que racional. D'altres, volen comptar amb tota la informació, tot i que –de vegades- no podem tenir-la. No cal saber-ho tot. Una presa de decisions ideal seria la que es duu a terme de manera conjunta, participativa, fruit d'un equip, on els acords es liquidessin per consens, i provoquessin actes pedagògics i assertius.
El que el ciutadà no perdona mai és que els processos s'allarguin en el temps. Després de quasi un any sense Govern, no desitgem pressupostos prorrogats, lleis mitjanceres, reformes menors, impostos ensucrats... Més aprop, també. Quan s'arriba a misses dites, quan la cosa perquè s'anava ja s'acaba, la parròquia fuig.