Si qualcú s'ha sorprès per la decisió dels jutges alemanys d'eximir el president Puigdemont del càrrec de rebel·lió, és perquè estava molt mal informat. Potser perquè llegia els diaris del règim o escoltava les seves ràdios i televisions. O potser perquè feia cas dels sermons diaris del govern, el PP, Ciudadanos i el PSOE.
I és que la informació per entendre què podia succeir no la donaven en cap d'aquestes trones. Era en les declaracions dels lletrats més prestigiosos del país, en els comunicats de centenars de jutges, que des del primer dia han afirmat que l'acusació del magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena, partia més d'un relat que dels fets.
I era també en els comentaristes honestos, i ben informats, que repetien una cosa que, a Espanya, poca gent es pot arribar a creure: que en els països plenament democràtics la justícia i el Govern tenen vides separades, que són independents. I que una cosa és fer política i una altra administrar justícia.
Només el desconeixement absolut d'aquesta realitat pot explicar la sorpresa amb què molts d'espanyols mal informats han rebut la decisió dels jutges alemanys. I explica també el sacardiu que ara tenen aquells que han propagat un discurs oficial molt enfora de la realitat i que ara el volen amagar amb grans gesticulacions patriòtiques.
En quaranta-vuit hores, l'Audiència Territorial de l'Estat alemany de Schleswig-Holstein en va tenir prou per decidir que no tenia justificació el principal càrrec de què a Espanya s'acusa el president català, el de rebel·lió. Caldrà veure ara quan de temps han de menester els jutges de Bèlgica, Gran Bretanya i Suïssa per pronunciar-se sobre el mateix delicte dels altres cinc dirigents catalans que s'han acollit a la seva justícia.
DE MOMENT tenen millor pronòstic que els nou dirigents que la justícia espanyola manté escampats per presons del redol de Madrid, a set-cents quilòmetres de ca seva, un cruel càstig també per a les seves famílies, com quan s'allunyava els terroristes d'ETA. O el major Trapero, heroi dels atemptats de la Rambla i Cambrils, ara acusat per sedició i organització criminal. O, a les darreres hores, els al·lots autors d'actes pacífics de protesta, detinguts ara per terrorisme i rebel·lió, amb l'amenaça de passar-se 30 anys a la presó.
De moment, el govern espanyol i tot els seus propagandistes ja han tingut que suportar un primer bany de realitat davant la justícia alemanya. I la seva reacció ha estat la pitjor que es podia esperar. No prou contents amb haver amagat totes les seves misèries amb un relat de Catalunya que no s'aguanta per aumon, ara flastomen d'Alemanya... Aquell país que mos venien com el seu model i la seva referència.
Diu la premsa alemanya que no se'n pot avenir dels despropòsits i insults que aquests dies escampen els polítics del partit del govern espanyol i la premsa del règim. De nazi-progre han arribat a tractar la ministra de Justícia d'Alemanya. O han qüestionat que un tribunal 'regional' es pugui enfrontar al Tribunal Suprem espanyol, sense entendre què vol dir ser un Estat federal. Tot trempat amb la salsa d'un nacionalisme visceral que ofèn la intel·ligència i un antieuropeisme preocupant.
Fins i tot un periodista molt escoltat a la ràdio espanyola ha suggerit que, en revenja, es podria actual contra els alemanys de Mallorca o posar bombes a les cerveseries de Baviera... Per cantar contra la monarquia o posar-se un nas de pallasso davant un guàrdia civil, ja hi ha gent enjudiciada o a la presó, acusats de delicte d'odi. Però l'experiència fa pensar que aquest periodista, en canvi, no seguirà el mateix camí.
Paradoxes de la vida, aquest dies ha saltat un altre conflicte que pot semblar diferent però que té les mateixes arrels de prepotència i falsificació de la veritat. El de la senyora Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, i el seu títol universitari, que tot sembla indicar que li van regalar per la porta de darrere. I comença a agafar cos que també hi ha altres agraciats amb el mateix present.
Si Espanya ja no estava prou escaldufada amb els regals multimilionaris a la banca, la corrupció, la justícia, els sous miserables, les pensions en retirada i el paperot de la casa reial, ara s'hi afegeix la universitat. Ja ni els títols universitaris són de fiar en aquest país. Un motiu més per animar molta gent a voler ser d'un altre.
Ara bé, tot açò no té massa importància. Quan en temps de Franco, Espanya no era acceptada a l'Organització de les Nacions Unides pel seu règim feixista, la premsa de Madrid ho tenia clar: «Si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos». Idò com sempre, qüestió d'ous.