Ja ho sabíem que al president Sánchez no se li presentava una temporada fàcil. No tots els suports que té al Congrés són de la seva mateixa corda. I està ben clar que si l'han votat és perquè allò que hi havia -el govern del senyor Rajoy- ja no s'aguantava per aumon.
Les mentides davant el jutge i les restriccions a la democràcia. La violència policial i la llei mordassa per als cantants. Els ministres llenguallargs i els títols universitaris falsos. La corrupció compulsiva i la precarietat laboral. El poder de les elèctriques i les pensions congelades. Els favors a la banca i els desnonats que s'acaben suïcidant...
EL COMBINAT era explosiu i només s'hauria pogut mantenir si açò fos la Rússia de Putin o a la Xina de Xi Jinping... I potser ara també els Estats Units de Trump. Però per fortuna per a la civilització, a l'Espanya de Rajoy encara no. I així és que li va acabar esclatant a la cara.
Però no hauríem millorat gaire si el canvi de govern només s'entengués com un rentat de cara. La feina que s'espera del senyor Sánchez només pot començar pel principi, que és buidant la pica de tanta aigua bruta. I per fer-ho, la primera cosa que necessita és treure el tap.
I el tap, tant si ho diven en públic com si no, tots els polítics saben quin és i Europa ja l'ha assenyalat: l'estesa de presos polítics i exiliats que ha deixat el conflicte amb Catalunya. Un Estat democràtic no es pot permetre mantenir aquesta situació, i un president que pretén recuperar Espanya de tant de desastre, tampoc.
EN SET ANYS de govern, el president Rajoy no va ser capaç ni d'intentar donar una solució política a un conflicte que era de conseqüències imprevisibles i que anava creixent al ritme de la seva pròpia incompetència. De res no li van servir els missatges que li arribaven de Catalunya ni les crides d'alarma dels grans empresaris afins. O pitjor encara, obtenien com a resposta noves agressions a l'autonomia.
Ni quan va tenir servit el pollastre damunt la taula, amb el referèndum de l'1 d'octubre. Al contrari, es va estimar més continuar amb la bena als ulls i es va arribar a creure que el podia resoldre a cops de garrot, com els seus avantpassat ho havien intentat tantes vegades a canonades.
Avui sabem, que si aquella jornada no va acabar d'una manera encara més sagnant, va ser gràcies una telefonada de la senyora Merkel, cap a la una del migdia, que li va venir a dir que «Europa no pot acceptar la brutalitat policial». I la veritat és que a la tarda ja no hi va haver més càrregues, i els col·legis que no havien estat assaltats van poder cloure la jornada amb normalitat.
Les càrregues es van aturar, però no així l'acció judicial. Avui el govern de la Generalitat del moment és a la presó o a l'exili, juntament amb dos líders d'associacions cíviques. Amb unes acusacions que desborden el marc legal i encara en presó preventiva, difícil de justificar amb la legislació espanyola. I tan enfora de ca seva que les visites de la família són una peripècia.
Aquest és el tap que ha de treure el senyor Sánchez si és ver que vol buidar la pica, si és ver que vol que el seu govern representi un canvi per al país. Per més que ell en persona va contribuir a crear-lo, quan donava corda a Rajoy amb l'aplicació de l'estat d'excepció, l'article 155, a Catalunya.
ELS FETS HISTÒRICS són implacables i quan han succeït, ja no es poden esborrar. I deixen marca en la gent. Els que ha viscut Catalunya aquests anys han menat, una bona part de la població, al convenciment que la República és el camí, i que és possible i és viable. Quanta gent? Mentre no es permeti fer un referèndum amb garanties, no se sabrà.
Aquest és el panorama que té davant el president Sánchez. Pot fer gestos i pot fer l'ull. Pot rebre els emigrants que el govern italià abandona enmig de la mar. Pot prometre que l'escàndol del Valle de los Caídos ja s'acaba -després de 40 anys!-. Pot insinuar que canviarà la legislació laboral. Pot repetir que rebrà el president Torra. Fins i tot pot dir que és una qüestió d'humanitat atracar a ca seva els presos polítics catalans...
Però cap d'aquests coses no resoldrà el principal problema que avui té Espanya: que la democràcia no és compatible amb el manteniment d'uns presos i exiliats que no tenen res a veure amb el terrorisme ni amb el colpisme, perquè les seves accions sempre han estat pacífiques i perquè han menat seves reivindicacions per la via electoral.
El senyor Sánchez s'ha trobat la pica a vessar d'aigua bruta i si vol fer net, primer de tot haurà de treure el tap.