El sextant és un instrument per midar les distàncies angulars i s'empra per a observar altituds mentre que «sestant» és el gerundi del verb sestar, sinònim «d'amurriar», allò que fa el bestiar en un lloc ombrat a la migdiada. D'una ics a una essa, la diferència fonètica és mínima. Però pot ser màxima quan tractam de destriar entre una lectura 'amorriada' i una altra que exigeix emprar el sextant en navegar per les seues pàgines. «Sextant» és el nom de la barca que Cris Robert, que fa feina a l'aeroport però en hores de lleure patroneja un llaüt de 28 pams i és hàbil pescador. Un dia rep un encàrrec difícil de Mateu Riudavets, agent d'assegurances: ha d'esbrinar fil per randa què ha succeït amb la mort de Nito Fullana, el triomfador sense escrúpols que, potser per aquesta mateixa mancança, ha acumulat una fortuna a base d'especulació immobiliària i que quan la roda de la Fortuna el duia de cap avall, té un infart més que sospitós i deixa viuda i records més tost galdosos. Quin pardal aquest Nito! Quins estornells aquest estol de personatges amorals de coll i corbata a qui el falcó de la justícia mai no sol aplegar perquè sempre troben forat en llur estratègia protectora. No els enxampen; ells volen amunt per altes esferes de poder (llotja del Bernabeu amb el gran Florentino com a model), «massa amunt per saber de quin color són». Així, metafòricament, es clou «Del color dels ocells», la sorprenent novel·la d'Emili de Balanzó, que publica Arrela.
Qui coneix n'Emili, i en són molts, no se n'haurien de sorprendre. Una persona culta, observadora, perspicaç, capaç de captar amb ironia el rosari de facècies que ens ofereix la vida, ens en dona un tast de fruita madura en forma de novel·la. L'artefacte narratiu és de lectura tan lleugera com interessant de contingut. No debades, més enllà de les calades que el pescador fa en les pesqueres que li han de permetre desllorigar l'assassinat del senyor Joan Fullana (puix d'açò es tracta), el lector hi descobreix un retaule bigarrat de personatges i situacions que mostren amb traç realista el Maó dels anys de l'expansió «balearitzadora», extrapolable a qualsevol indret de la costa mediterrània. L'ofici funeral a Santa Maria, que inevitablement remet mediterràniament a l'omertà i al món d'aparences, magistralment reflectit per Leonardo Sciascia, suposa una arrencada narrativa potent, que la continuïtat no desmereix.
I tot servit amb una prosa deliciosa «com la delicada carn d'un raor», que llisca amb gràcia continguda i no estalvia incorporacions lèxiques de paraules i locucions ben menorquines. Lectura imprescindible per fruir i conèixer-nos millor, que així funciona la bona literatura.