Bruno Müller, advocat alemany al front d’un escamot de soldats en la campanya d’invasió de la Unió Soviètica el 1941, convertit en un assassí en massa de polonesos i jueus, una vegada en una matança va aixecar un fillet jueu de dos anys i va dir: «Has de morir per a què nosaltres puguem viure». Sentències semblants les trobem en les psicologies de les persones ressentides i envejoses en marcs econòmics sense creixement. El rebost del refranyer menorquí mateix conserva la dita antiga «Per un guanyar, s’altre ha de perdre». En societats amb consciència dels constrenyiments que presenten les seves economies, sorgeix la idea, sempre de classe, de la necessitat de l’apropiació i l’expropiació dels béns de l’altre. És a dir, mentre uns fan seus els valors de la integració social i el repartiment perquè ningú quedi marginat (en general, totes les idees socialistes), altres no tant sols naturalitzen el fet que hi hagi guanyadors i vençuts sinó que a més a més despleguen totes les energies possibles per refermar les jerarquies i les explotacions. La II Guerra Mundial va ser un enorme conflicte colonial. Uns imperis van pretendre millorar a esquenes d’altres.
Wolfgang Streeck, economista de l’escola de Frankfurt, ha assenyalat en l’inquietant llibre «Com acabarà el capitalisme? Assaig sobre un sistema en fallida» que bé es pot donar que les oligarquies del gran capital davant un col·lapse estiguin temptades a fer ús de la força per mantenir les seves polítiques d’estatus, reconvertint el neoliberalisme democràtic a l’autoritari. La seva predicció és versemblant a la vista del que està succeint a Occident davant el creixent malestar social, que és aixafat a cops de porra. A l’Estat espanyol, el PP va gestionar la darrera crisi, que no podem donar per acabada perquè són molts que encara estan en el forat, retallant llibertats i gestionant sense control parlamentari. Vox aplega els ressentits, que sempre han estat presents en el PP, amplificant els discursos contraris a les minories pels quals els mals sempre són per culpa dels desvalguts o diferents, de les dones, dels gais, dels immigrants, dels gitanos i dels catalans, però mai dels poderosos. Un 155 perpetuo seria un trencament de la Constitució i la instauració d’una dictadura. Amb el ressentiment i l’enveja no hi ha res a fer perquè són emocions polítiques identitàries.
No hi ha dubte que si ara les veus de l’extrema dreta es senten com no es sentien des de fa dècades no tant sols és perquè l’ascensor social ha deixat de funcionar i molta gent somnia canvis a qualsevol preu sinó perquè els mitjans en poder d’aquestes oligarquies tenen molt d’interès en fer pujar els partits que protegeixin els seus interessos i legitimin, si arriba a ser necessari, l’autoritarisme.
Tanmateix, aquesta situació de fallida no hauria estat possible sense la deserció de l’esquerra, la qual embruixada pels principis neoliberals, va anar abandonant paulatinament els valors que eren seus i que havien estat defensats malgrat les mentides i les difamacions: la recerca de la veritat, l’estima pels valors de la inclusió, la solidaritat i la igualtat...
Streeck no és gens optimista. Considera que el mateix neoliberalisme crea les bases psicològiques perquè sigui impossible sortir del col·lapse. El narcisisme, el replegament intimista egoista, la culpa i el cinisme arrelen en les ments de tal manera que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.
Ara bé, de la mateixa manera que es van decantar un dia uns valors per uns altres, és possible que en un campi qui pugui es retornin a situar en el centre els valors menystinguts. En aquest sentit, em resulten útils els ensenyaments de Claudio Magris i Albert Camus. El primer suggerint que cal exorcitzar el dolor amb la moral del coratge de la felicitat i el segon amb la defensa de les virtuts quotidianes que són inherents a la bondat.