És fals que es menorquí no tengui gramàtiques ni diccionaris. Tot el contrari. Especialment en es segle XVIII —on sa nostra illa entre 1708 i 1802 va estar 71 anys baix domini britànic, 15 anys baix domini espanyol i 7 anys baix domini francès— i en es segle XIX Menorca va viure una de ses èpoques més glorioses intel·lectualment parlant. Per poc que repassem s'història ho podrem comprovar. Trobam personatges il·lustres com Antoni Febrer i Cardona, gramàtic, traductor, lexicògraf i poeta, que seria un des màxims exponents des Grup Il·lustrat Menorquí, que juntament amb Joan Ramis i Ramis, i Joan Roca Vinent (autor des Diari de Mahó) formarien part de sa Societat Mahonesa de Cultura. Sense dubte, es tracta d'una de ses figures més importants dins s'història de sa llengua menorquina. Tal vegada açò expliqui perquè està tan oblidat o arraconat avui en dia.
L'any 1804 Antoni Febrer publicaria es Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína, es mateix any també Módo Fácil d'aprender de lligir, parlar y escriurer aquesta lléngua i Principis de la lectura menorquina, aquesta darrera obra baix es pseudònim d'Un mahonês. L'any 1821 es mateix autor publicaria Princípis Generáls i Particulars de la Lléngua Menorquína.
L'any 1883 Jaume Ferrer i Parpal publicava es Diccionario menorquín-castellano deixant ben clar que ho feia perquè «siendo el menorquín en la actualidad un lenguaje mas bien hablado que escrito, á causa de que todos los documentos públicos y aun el mayor número de privados se ponen hoy dia en castellano (…)» es seu objectiu era que «sirva de guía para aprender el idioma nacional y no confunda nuestra habla con el catalan, valenciano, ni mallorquin».
L'any 1858 es mateix autor publicava sa Quertille des dielècte menurquí, i es mateix any, Julio Soler publicaria sa Gramatica de la lengua menorquina. L'any 1870 Ferrer i Parpal editava es Tratado de lectura del dialecto menorquin, i dos anys més tard es Tratado de analogia del dialecto menorquin. El 1869 José Hospitaler publicava un Vocabulario castellano menorquín y viceversa, i el 1881 es Diccionario manual menorquín-castellano. L'any 1885 Joan Benejam i Vives publicaria Vocabulario menorquin-castellano, i el 1902 Salvador Fàbregues publicaria a sa seua impremta a Ciutadella es Vocabulario trilingüe castellano-menorquin-francés.
L'any 1931, Francesc de Borja Moll publicava s'Ortografia mallorquina adaptada al llenguatge de les Balears, obra annexa an es primers toms des Diccionari català-valencià-balear des seu mestre, Mossèn Alcover. Més envant, en Moll també publicarà uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937), un Vocabulari mallorquí-castellà (1965) i una Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). L'any 1960, es poeta Llorenç Vidal i Vidal, creador des Dia Internacional de sa No-Violència i sa Pau (DENIP) publicaria sa Petita Ortografia Balear. El 2001 s'Institut d'Estudis Catalans publicaria es Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí de s'humanista il·lustrat Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) i que no arribà a publicar en vida.
És ver que ses gramàtiques no marquen es naixement dets idiomes. Si açò fos així, es bereber hauria nascut en es segle XX. O pitjor encara, ses milers de llengües que se parlen a Àfrica no existirien pes simple fet de no tenir gramàtica. Ara bé, sa realitat és que es menorquí compta amb gramàtiques i diccionaris de fa segles ençà. Igual que es català i es valencià. ¿Quantes gramàtiques existeixen d'andalús, de colombià o de mexicà, senyors catalanistes?
Tota aquesta enfilada de gramàtiques i diccionaris en menorquí —i açò només n'és una mostra no exhaustiva— demostra un fet clar i llampant: que tothom a Menorca tenia consciència idiomàtica —i no dialectal— de rallar menorquí. Almanco, d'ensians des segle XVI. Fins fa pocs anys, només una minoria elitista, quatre contats que havien estudiat a Barcelona, defensaven s'unitat de sa llengua catalana amb sa que tanta creu mos donen avui en dia.
Existeixen gramàtiques i diccionaris de menorquí pes simple fet que a lo llarg de s'història es menorquins l'hem considerat com es nostro idioma natural i propi, i no es dialecte d'un altre. Si a dia d'avui es menorquí no té una normativa moderna i oficial com va tenir en es segle XIX és simplement pes poc respecte que sa nostra classe política, poruga i carregada de complexes, ha demostrat cap es poble balear. Aquest és s'únic motiu pes qual es menorquins a dia d'avui no tenim un estàndar balear i, en canvi, catalans i valencians sí tenen es seu. Ja és ben hora de posar-hi remei.