Trenta anys fa que va caure el mur de Berlín. No tenia fonaments i, a més, el poble alemany des que es va construir el 1963 ja volia tombar-lo. Tot arriba i, per descomptat, la mort, que aquesta mai no falla.
Al regne d'Espanya s'han succeït noves eleccions i ara el repte és sortir del laberint. Amb la intel·ligència amb què Dèdal va saber sortir-se'n construint unes ales per a ell i el seu fill Ícar i elevant-se per damunt dels carrerons sense sortida, o esfondrant-ne els murs, una feina ingent que reclamaria el concurs unitari de joves generacions sense complexos. El cas primer, no cal dir-ho, reclama polítics d'alçada, de mirada llarga i d'orgull curtet. No són freqüents aquestes qualitats en la fira de les vanitats hispàniques. En el segon cas, si mai s'emprèn l'enderroc per superar en positiu els límits d'una constitució que ja fa aigües per moltes escletxes, caldrà l'esforç de molts en unitat, temps i constància. Ambdues possibilitats no s'exclouen quan es tracta d'evitar l'immobilisme en què s'aferren les elits dominants espanyoles, que fan pinya amb els poders fàctics i la monarquia borbònica, i d'acabar amb la deriva autoritària que, a Espanya, Europa i al món, està laminant la democràcia. Aquí anam, doncs, no tan sols a defensar el dret a l'autodeterminació de les nacions (com l'exerciren Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia i la República Txeca, les nacions balcàniques de l'antiga Iugoslàvia, els estats resultants de l'eclosió de la Unió Soviètica, Kosova, Grenlàndia i altres que vindran); ara és d'imperiosa necessitat defensar la democràcia. Aquesta, si és tal, sempre està en construcció, és perfectible; però, sotmesa a restriccions cada vegada més estretes, acaba essent víctima de les dictadures. Els governs espanyols del PP i del PSOE, amb les seves ‘reformes', decrets i actes semblen voler entrar al club abominable de països com Polònia, Hongria, Turquia...
Els murs més alts del «laberint espanyol» a què l'hispanista Gerald Brenan se referia el 1943 analitzant antecedents i conseqüents de la Guerra incivil del 1936, actualment no són a Catalunya, per més que els ‘conductors d'opinió' des de Madrid hi insistesquin. Mirem el descomunal deute públic espanyol (l'Estat en fallida), el marro de la manca de finançament de les comunitats autònomes (gestores dels principals serveis públics), la desigualtat creixent entre ciutadans per motius econòmics, la pobresa cronificada, l'espoli de la Seguretat Social per part de les elits extractives, etcètera. O no volem mirar-ho?