Dissabte passat ha tingut lloc a Menorca la jornada d'estudi i homenatge que cada any organitza l'Institut Menorquí d'Estudis (IME), dedicada a una personalitat que hagi aportat molt a la cultura i la llengua dels menorquins. En la seva novena edició ha estat Aina Moll Marquès (Ciutadella, 14/8/1930 – Palma, 9/2/2019) la persona escollida. Per primer cop una dona, els mèrits de la qual són tan notoris en el camp de la filologia com fortes van ser la seva personalitat i la seva convicció al servei de la normalització lingüística del català i de la nostra cultura pròpia. Tots els ponents coincideixen a destacar uns trets que marcaren el seu caràcter obert, empàtic, jovial i generós: tenacitat, independència de criteri, voluntat d'estratègia didàctica, i capacitat dialogant de persuadir, mitjançant l'argumentació racional, per assolir l'objectiu realment important; fer del català l'eix essencial per a la cohesió de la nostra societat, que ha de mantenir, doncs, l'espai instrumental i simbòlic que li és propi, amb el suport actiu de les autoritats polítiques i acadèmiques, el compromís dels sectors econòmics i la implicació de la ciutadania.
Aina Moll traçà un camí de responsabilitat: consens en els objectius essencials, actuar amb determinació política i cercar sempre la implicació de tothom, i en especial les classes populars. Ara el país és més divers, també lingüísticament, i els reptes que tenim són tant o més grossos que els dels anys 80. En una societat ‘líquida', els qui ens volen liquidar com a nació no cessen de crear polèmica per esmicolar fins al no res la unitat del treball per la normalització de l'ús del català. Les sentències escairades dels Tribunals de Justícia espanyols últimament «interpreten» les lleis en sentit molt desfavorable.
2 La sociolingüista comunicava un optimisme il·limitat, però no era ingènua. Quan, per estendre l'ús de la llengua en tots els àmbits, proposava mesures realistes adaptades a les circumstàncies (cooficialitat territorial, bilingüisme passiu, etc.) per avançar amb prudència i fermesa, sabia que aquestes passes només podien tenir un caràcter provisional i transitori. Si Espanya, més prest que tard, no millorava la seva democràcia acceptant (amb fets!) la seva realitat plurinacional i plurilingüe, el futur del català (i el gallec i l'èuscara) era la desaparició engolit per la llengua majoritària i protegida pel poder estatal.
Va exercir de menorquina per naixement i per voluntat; idò, la jornada de l'IME hauria d'activar el reconeixement que les institucions de l'illa li deuen en nom del poble.