Tenim el finançament. Churchill posa a la nostra disposició la Cavalleria de Sant Jordi. Abans que m'ho preguntin, és el nom que, dins el cos diplomàtic, donem als fons reservats de l'Imperi Britànic». Sebastià Alzamora ho posa en boca d'un personatge a «Reis del món» (2020), magnífica novel·la recomanable per molts motius. L'episodi a què el fragment anterior es refereix relata com el ‘financer' mallorquí Joan March intervé en un moment clau de la immediata postguerra espanyola: la no entrada d'Espanya en la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler i Mussolini. Com? Mitjançant la ‘compra de voluntats' d'un grup de militars del primer govern de Franco. «Els generals veien amb satisfacció com els seus emoluments es multiplicaven en la mateixa divisa que prohibien a la resta del país, mentre responien amb evasives, o amb negatives estranyament argumentades, les peticions alemanyes de trepitjar territori espanyol a fi d'atacar la base britànica de Gibraltar». Es calcula que fins a 6'5 milions de lliures (pel cap prim més de 150 milions d'euros actuals) van arribar a embutxacar-se els Franco, Orgaz, Aranda, Varela, Kindelan, Galarza et alia amb aquest objectiu. Naturalment, la propaganda del NO-DO parlava del Caudillo com l'estrateg providencial capaç d'embolicar al mateix Führer. L'exèrcit alemany no passaria a Àfrica per la península Ibèrica... (Tanmateix, la División Azul anà a Rússia).
Avui se sap que el Generalíssim era partidari de la bel·ligerància i no de la neutralitat; però açò era abans d'aquells poderosos ‘arguments' econòmics particulars. Angel Viñas, al seu llibre «Sobornos, de cómo Churchill y March compraron a los generales de Franco» (2016) ho documenta a bastament per poder afirmar: «La España de la Victoria fue uno de los regímenes más corruptos de la historia patria, digan lo que digan hoy los apologetas de Franco. Los sobornos a la cúpula militar no pueden entenderse como una mera nota a pie de página, sino como una muestra de la corruptibilidad de la élite que triunfó sobre las variopintas izquierdas y del aprovechamiento que de ella hicieron británicos y alemanes» (pp.481-490).
Curiosament, el franquisme va aprofitar durant anys la reivindicació del ‘Gibraltar español' per despertar patriotisme públic i desviar l'atenció dels problemes interns. Els nacionals corruptes de la Dictadura obviaven, però, que havien acceptat sumes milionàries del Foreing Office. Joan March va estar ordint aquell suborn entre juny de 1940 i juny de 1943, però els pagaments es van fer efectius el 1944, explica Viñas i relata Alzamora.