La ingerència de la política en el poder judicial està més d'actualitat que mai, encara que els vents de la tempesta que tenim avui es van començar a sembrar fa dècades, quan la majoria absoluta socialista va presumir als anys vuitanta d'haver matat a Montesquieu. Una reforma de la Llei del Poder Judicial que ha donat barra lliure per repartir-se els nomenaments en quotes amb l'entusiasta participació de conservadors, nacionalistes i comunistes.
El poder judicial no és, però, l'única víctima de la politització creixent del sector públic. Així és com ens hem acostumat que els amics de la infància dels presidents passin a dirigir empreses públiques, que les parelles dels ministres es converteixin en assessors, que l'administració s'ompli de personal eventual col·locat a dit o que es multipliquin les estructures paral·leles de poder en forma de consorcis, empreses públiques i fundacions controlades pels qui tallen el bacallà.
Va haver-hi un temps en què el govern del PP va intentar, a escala nacional, que els alts carrècs de l'administració fossin escollits entre funcionaris de carrera. La mesura afectava, per exemple, als directors insulars del Consell. Ràpidament, es van moure els fils per evitar-ho i tornar als nomenaments discrecionals. Però no només açò, avui tenim normalitzat que el director d'un hospital es tria per afinitat política, com el de la televisió pública, i fins i tot hi ha directors de centres educatius que actuen com a comparsa del poder. Oblidant que la seva obligació no és defensar al conseller de torn sinó els interessos dels seus alumnes.
La infiltració ha arribat a tal nivell que un canvi de color polític a un lloc petit com Menorca provoca desenes de cessaments i nomenaments de càrrecs no electes. Persones que arriben a llocs de responsabilitat sense haver d'acreditar la seva preparació. Un premi a la lleialtat que relega el mèrit i la capacitat a un segon terme.