1. Els governs de pacte entre el PP i Vox, resultat de les eleccions del passat mes de maig, han suposat, a les Illes i al País Valencià, el desplegament d’una sèrie d’actuacions que ataquen, de manera sistemàtica, la llengua catalana, pròpia d’aquests territoris. No és res nou. És l’objectiu de l’espanyolisme (i no només) des de fa segles, encara que avui ja ni es molesten a aplicar allò de «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» dels Decrets de Nova Planta, si és que realment ho han arribat a fer en cap moment de la història. Una vegada més, a cara descoberta i amb el cap ( i el braç) ben alt, l’objectiu és la mort de la llengua catalana, la seva desaparició: «Si eres español, habla español», ens recorda el dictador des de la tomba, més viu que mai en la veu dels seus seguidors, als quals el PP ha obert les portes de les institucions.
Així, d’una banda, ens trobam amb discursos secessionistes que apel·len, sense cap rigor històric i filològic, al fet que valencià, balear i català són llengües diferents. De l’altra, assistim al desprestigi de la llengua estàndard com a imposició barcelonina, per acabar promocionant les varietats dialectals del territori a nivell formal. Totes aquestes manifestacions que només cerquen de fragmentar i debilitar encara més la llengua catalana, com a pas previ per a la seva mort, es fan, evidentment, en castellà. A la pràctica, l’estratègia es tradueix, entre d’altres, en eliminar el català com a requisit per al personal sanitari, convertir en bilingües i, per tant, desvirtuar, premis literaris que tenen l’objectiu d’afavorir la producció en català, arraconar la llengua pròpia a l’ensenyament i a l’administració, únics àmbits d’ús mínimament normalitzats, o haver de llegir escrits que no segueixen la normativa.
Davant aquesta situació, cal recordar i transformar en fets les paraules de l’enyorada Carme Junyent: «Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies». Parlar en català, no renunciar als nostres drets lingüístics i combatre la demagògia amb arguments si no volem assistir a la mort de la nostra llengua i, amb ella, a la nostra identitat.
2.Les sales d’espera dels centres de salut són llocs on s’arriba de la mà del dolor, del malestar, de la sospita o de la certesa que alguna part del cos comença a fallar. Asseguts en una cadira de plàstic incòmoda, sense perdre de vista mai la pantalla que reflectirà el número imprès en un paperet que dona voltes entre els dits, la gent intenta no pensar en res, jugant amb el mòbil o girant els fulls d’un llibre o d’una revista. N’hi ha, però, que només miren a l’infinit o, amb el cap cot, el paviment brillant. De tant en tant, hi ha mirades que es creuen com un acte de solidaritat de qui es reconeix en els ulls dels altres. Uns ulls que moltes vegades és l’únic que es pot veure dels rostres encara amagats darrere mascaretes.
L’espera es fa eterna. Hi ha gent gran que demana al seu acompanyant, en un to de veu massa alt, si encara hi falta molt perquè els cridin. Criatures que els pares intenten entretenir i que resten assegudes amb una calma que no és habitual. De tant en tant, se sent alguna queixa, algun lament, algun plor. Fins que arriba el moment en què la pantalla canvia amb un so estrident i la gent es remou a les cadires. En sentir el seu nom, s’alcen amb rapidesa, impacients, com si fos possible recuperar el temps de l’espera. S’obre la porta darrere la qual hi ha la salvació. I el pacient s’asseu disposat a explicar, de la millor manera possible, el que sent, el que el fa patir, tots els temors i tots els dubtes, que són molts.
Les paraules per explicar el dolor i la por no són mai fàcils perquè s’han d’anar a cercar dels espais més íntims i profunds. Per açò, quan el pacient sent que, amb duresa, no el deixen parlar en la llengua del seu país, en la que pensa des que té memòria, es revolta. Qui l’escolta, va aprendre que «hi ha una part d'art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament». Així, saber la llengua dels pacients que han dipositat la vida a les seves mans, hauria de ser molt més que un requisit: hauria de ser una obligació moral perquè forma part de l’ètica mèdica més elemental.
NOTA: aquests dos textos van ser publicats a la revista Serra d’Or
