Quan l’odi entra a l’ànima ja no deixa espai per a cap altre sentiment. Converteix el vident en cec, el culte en analfabet i la persona honesta en fanàtica... Té multitud de manifestacions i noms: la rancúnia, el racisme, la calúmnia, la... Tot i que l’origen del mal és sempre el mateix: la insatisfacció de la persona (que el sent i practica) cap a si mateixa. Hi ha humans que per ser ‘feliços’ necessiten aquest verí.
Les dianes cap a les quals el desamor llança els seus dards són variades i la seva elecció il·lògica i visceral. Potser l’immigrant pobre (el ric, mai); el seguidor d’una ideologia; el gitano vist com a lladre o el veí perquè té un nas prominent...
La llengua no n’és una excepció. L’odi que senten alguns illetrats, algunes entitats ‘culturals’ i, fins i tot, alguns pares cap al Català n’és un clar exemple. Que a un alumne se li permeti cometre més faltes a Llengua Catalana que a Llengua Castellana a les P.A.U. no és sinó l’enèsim atac a l’idioma que ens és propi. Aquest fet va més enllà del que és purament comptable i pretén sustentar subliminalment la creença que hi ha llengües de primera i segona divisió. «Bé, si el meu fill comet faltes en Català la cosa no és tan greu...». Aquest és l’objectiu. Una cosa vomitiva quan prové de qui hauria de ser fidel salvaguarda de la cultura. Totes les llengües del món tenen la mateixa dignitat i mereixen el mateix respecte.
Cal preguntar-se, idò, el perquè d’aquest odi. Inútilment. El fanàtic poques vegades es qüestiona alguna cosa. Es dirà que aquesta animadversió neix de l’amor pel menorquí o que el català vol ser imposat a la nostra Comunitat per part d’un catalanisme invasor. Però no... Perquè estimar el català és estimar el menorquí. I un no és més menorquí per rebutjar l’evidència científica que aquest darrer és un subdialecte del primer. Estimar una filla no implica odiar la mare, sinó més aviat el contrari. D’altra banda, entre les funcions del llenguatge no figura la de mudar-se en arma política. Un mal ús de la llengua haurà de ser atribuït sempre a l’home, que no a la pròpia llengua...
I encara que sigui del tot estèril per a aquells que passegen per la vida amb anteojeras, reprodueixes per enèsima vegada unes paraules de Borja Moll. Tant de bo puguin llegir-les aquells que, des de les altes instàncies culturals immerescudes, van parir la bogeria de la desigual penalització de les faltes d’ortografia. Diu Borja Moll: «Sobre qüestions de llenguatge, qualsevol semi analfabet gosa opinar i doctorejar sense una mínima preparació lingüística (...) No pensen que les qüestions de llenguatge no poden tractar-se per pura simpatia o antipatia, sinó que són pròpies de la lingüística, que és una ciència».
Finalment caldria pregar els pares que, a l’educació dels seus fills, treguin de l’equació els prejudicis i que resisteixen, com Ulises, fortament lligats al pal de la ciència, els cants de lletgíssimes sirenes que mai no van entendre ni entendran la formosa frase de Carlomagno: «Saber otro idioma es como poseer una segunda alma». Quin tipus de pare li robaria a un fill una segona ànima?