En el moment en què escric aquestes línies, la presumpció d'innocència protegeix Pedro Sánchez de qualsevol acusació penal directa relacionada amb els casos de José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Tanmateix, no estem parlant de dret penal (encara que aquest segurament haurà d’aplicar-se a algú), sinó de responsabilitat política. I aquesta es fonamenta en un principi essencial: si confies poder a algú que traeix aquesta confiança, també n’ets indirectament responsable. És el que estableix el principi de la culpa in eligendo.
Pedro Sánchez ha vist com dos dels seus col·laboradors més propers han estat esquitxats per escàndols de gran abast. José Luis Ábalos, antic ministre de Transports i exsecretari d'Organització del PSOE, va incorporar al seu cercle Koldo García, qui avui està sent investigat com a figura clau d'una presumpta trama corrupta relacionada amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Tot i que Ábalos ja no forma part del govern ni del PSOE, la seva designació i l'estructura que l'envoltava van ser avalades i sostingudes per Sánchez durant anys.
Per altra banda, Santos Cerdán, secretari d'Organització del PSOE fins fa una setmana i un dels homes de màxima confiança del president, es veu immers en sospites greus sobre la seva intermediació amb empresaris, concessions i aliances opaques. Encara que en aquest cas la investigació és preliminar, les evidències semblen tan greus que la seva continuïtat al capdavant de l'organització socialista s’ha fet impossible i ha estat expulsat del partit.
En aquest escenari, la doctrina jurídica de la culpa in eligendo ofereix un marc ètic i institucional pertinent. Segons aquest principi, una autoritat pot ser considerada responsable, no per les accions directes dels seus subordinats, sinó per no haver estat diligent en la seva selecció o supervisió. Aquest principi, reconegut en dret civil, penal i administratiu, ha estat aplicat de manera transversal per atribuir responsabilitats indirectes per omissió o negligència.
Si traslladem aquesta lògica a l'àmbit de la responsabilitat política, veiem que no cal que el president del govern hagi participat en la corrupció per ser responsable del context institucional i de les persones que decideix situar en llocs de poder. En democràcia, el poder no es delega de manera cega. Delegar comporta responsabilitat.
Aquest debat no és nou. Com a ciutadà que ha viscut de prop diversos moments històrics, recordo perfectament alguns exemples que em serveixen de referent. Willy Brandt, el canceller alemany, va dimitir el 1974 no per haver comès cap delicte, sinó perquè un ajudant personal seu, Günter Guillaume, va resultar ser un espia de la RDA. Brandt va assumir que havia fallat en la tria d'una persona clau i va fer el que avui semblaria insòlit: dimitir. Aquell gest no el va debilitar; el va engrandir.
També recordo el cas de Lord Carrington, ministre d'Afers Exteriors britànic, que va dimitir el 1982 per no haver previngut la guerra de les Malvines. Tot i que no era l'únic responsable, va considerar que havia fallat en el seu deure de previsió i lideratge. I va marxar. Amb silenci i amb dignitat.
Més recentment, el primer ministre japonès Shinz Abe va renunciar (el 2007, en la seva primera etapa) després que diversos dels seus ministres fossin involucrats en escàndols. Ell no hi estava implicat, però va entendre que el conjunt del seu gabinet havia perdut la confiança del poble. Aquella dimissió va ser vista, al Japó i arreu del món, com un exemple d'ètica institucional.
Què tenen en comú aquests casos? En tots ells, els dirigents no van esperar a ser imputats o forçats pels fets. Van anticipar-se. Van entendre que el poder polític és també una responsabilitat moral, i que un error de selecció també és una forma de fallida institucional.
En el cas de Pedro Sánchez, no hi ha, fins avui, proves de participació directa en cap trama il·legal. Però hi ha una cadena de confiança fallida que l'afecta directament. No es tracta d'una negligència tècnica. Es tracta d'una fallida ètica, en la qual persones nomenades, protegides i sostingudes per ell han resultat implicades en conductes incompatibles amb l'interès públic.
Per tot això, l'única sortida políticament responsable és clara: Pedro Sánchez hauria de sotmetre's a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats, o en el seu defecte, dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. No es tracta d'una reacció punitiva, sinó d'un exercici d'higiene democràtica. El missatge a la ciutadania ha de ser contundent: en aquest govern no es toleren les ombres ni els silencis còmplices.
Alguns podran al·legar que això és desproporcionat. Que no hi ha una responsabilitat directa del president. Però això seria ignorar el fonament de tota responsabilitat institucional: la cadena de confiança que sustenta l'Estat. Quan aquesta es trenca, cal reparar-la. I en política, reparar vol dir rendir comptes.
Els ciutadans d’avui, com els d’ahir, no esperen governs perfectes. Però sí que esperen dirigents que sàpiguen assumir les seves errades i actuar en coherència. No hi ha dignitat més gran en el poder que reconèixer quan aquest s'ha exercit malament. No hi ha lideratge real si no es fonamenta en la responsabilitat.
Pedro Sánchez, si vol estar a l'altura dels referents que la història ens ha llegat, ha de demostrar que entén que la responsabilitat política no és una exigència partidista, sinó un pilar de la democràcia. I això passa, avui, per deixar que siguin els representants de la sobirania popular en una moció de confiança o el conjunt del poble en unes eleccions generals els qui decideixin si encara mereix continuar al capdavant del govern.
I si Pedro Sánchez no es veu en cor d’afrontar una d’aquestes dues possibilitats, també pot dimitir i deixar la solució als parlamentaris socialistes. El que no pot és continuar sense prendre una d’aquestes tres decisions.