Ahir va fer tres anys que ens va deixar en Joan F. López Casanovas (1952-2022). Una mort a la qual pràcticament no vam tenir temps de fer-nos a la idea. Una pèrdua que ens va deixar glaçats en ple estiu. Al seu acte de comiat, el dia que hauria fet setanta anys, vaig llegir un escrit en el qual em referia a ell com el mestre, l’amic, el referent. Per açò, quan de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en nomenar-me membre numerària, em van demanar que triés un referent, no vaig dubtar ni un moment: havia de ser en Joan. I no només perquè ell em va precedir com a membre corresponent a la Secció, sinó, i sobretot, pel seu compromís amb la cultura i amb la llengua catalana. Un compromís que va viure amb passió i rigor i que va saber transmetre i compartir amb generositat.
En Joan va ser el meu professor als anys vuitanta. Estimava els llibres i les paraules. En acabar aquesta etapa, vaig saber que la literatura havia de formar part de la meva vida per sempre, sobretot, la que s’havia escrit en la meva llengua i de la qual en volia saber més. I, en bona part, va ser gràcies a ell. Anys més tard, vaig descobrir el poeta que s’amagava davall el pseudònim Pere Xerxa, amb una poesia humana, crítica, irònica, com era ell, i que feia de contrapunt al polític que era llavors i que també em va ser referent, anys més tard, durant la meva etapa de regidora i de consellera.
Com a escriptora, record les llargues converses, amb un manuscrit meu a les mans i la seva llibreta oberta, en què anava desgranant minuciosament un personatge, una expressió, un fil de la història.
No tenies mai la sensació d’haver-te equivocat en res encara que ell t’anés fent observacions i et proposés canvis. T’aixecaves convençuda que te n’anaves amb un text millor que el que li havies donat sense que ell t’hagués llevat ni una gota de mèrit. No volia agraïments: no em donis les gràcies, escriu!, em deia, amb aquella contundència que no li podies discutir.
D’altra banda, els seus estudis de llengua i literatura i els seus articles a la premsa són imprescindibles. Molts encara no han vist la llum però ho faran perquè, a través d’ells, es dibuixa la història cultural de Menorca dels darrers anys. Si no ho heu fet, llegiu «Jo vull el vol dels falcons.
Articles lingüístics» (1975-2022), a cura de Gemma Ferrer. Hi trobareu en Joan en cadascun d’ells. Una manera d’omplir el buit que ens va deixar i de no oblidar que tenim el deure de mantenir viu i continuar el seu llegat.