L’actuació de la jove cantant valenciana Maria Bertomeu i Soria, d’Oliva (Safor) dissabte 26 de juliol al Claustre del Carme va ser una gran oportunitat de veure i sentir una artista d’una fornada de talent nou.
Les bones propostes musicals que emergeixen de les terres valencianes des de fa uns anys no s’aturen. Tenen una força i una convicció que parlen per si mateixes. No les sabria encabir en cap tipus de moviment ni res grupal. Només la qualitat i l’especificitat de la cada individualitat. Potser són l’evolució de molts anys de presència musical en la cultura popular, de conservatoris, bandes… I en molts de casos també un sentiment d’arrelament, de consciència de llegat cultural i d’autèntica modernitat musical.
Però l’actuació també em va suscitar una constatació. Un fenomen que produeix la cultura uniformada i globalitzada. El bombardeig amb els músics (uns de bons i altres no tant) de la indústria ocupa tant espai en el cervell de les audiències que espècimens brillants com La Maria són tapats en detriment d’una progressió artística que no és la dels negocis musicals. La indústria necessita uniformar sensibilitats, codis, productes, promocions suficientment massificats perquè el negoci tengui els rendiments suficients. Açò arracona artistes immensos, per idioma, per estil, per imatge, per personalitat. Aquestes flors noves fruits de moltes casualitats i energies especials farien avançar sensibilitats si les seves creacions arribassin a les audiències captives, encara que fos amb un altre tipus de respecte i més sinceritat. Passa amb prou músics de prop i de molts de llocs, que un dia tenen una oportunitat i enlluernen, com ho va fer La Maria un dia a «La Revuelta» de TVE, arran de les barrancades de València, però que després tanmateix la indústria s’encarrega de tornar als escenaris suposadament secundaris. Escenaris com el del Claustre, secundaris però on potser es poden viure experiències culturals amb un significat que aquesta «indústria» no pot oferir. És la pèrdua, els efectes col·laterals, a vegades fins i tot la decadència del que ofereix la «indústria» de l’espectacle, esclava del cercle perniciós. On més evident es demostra el cercle empobridor és en la majoria de produccions del cinema nord-americà, aquell vell Hollywood avui esclau de tot tipus de tics, impotent i malalt.
La música, la cultura en general, que es cuina al marge dels focus sol tenir una autenticitat que val per si mateixa, no necessita que l’escoltin una gernació per convertir-se en una finestra de llum nova. I tantes finestres potser mostren altres camins.