Amb recursos hídrics limitats i un clima cada cop més irregular, la gestió de l’aigua no és només una qüestió ambiental, sinó també un assumpte polític i social de primer ordre. Espanya i Menorca no en són cap excepció.
Som una illa sense rius permanents i amb un aqüífer principal cada vegada més pressionat per salinització i sobreexplotació. Les sequeres són més freqüents i prolongades. S’hi afegeix un model econòmic amb turisme altament estacional i agricultura que consumeix la major part de l’aigua, intensificant la pressió sobre els recursos. A l’estiu, la demanda es dispara i els aqüífers no es recuperen prou a l’hivern. Siguem clars: l’equació és insostenible.
Els efectes de la sequera i l’estrès hídric ja formen part del nostre dia a dia: restriccions, reserves sota nivells segurs, salinització de pous i contaminació. Per això, conservar l’aigua no és només una qüestió tècnica: és política. Exigeix repensar a fons com gestionam aquest recurs, des de les decisions institucionals fins a la nostra cultura de l’aigua.
La transformació sembla arrencar amb la regulació i la inversió en fonts no convencionals, com la dessaladora de Ciutadella o els projectes de reutilització d’aigües depurades. Però a escala nacional, l’impuls tècnic i de conservació topa amb un debat atrapat en lògiques de repartiment i conflicte territorial. Transvasaments, propietat d’aqüífers i expansió del regadiu segueixen sent armes partidistes més que objecte de planificació basada en dades i justícia ambiental. Mentrestant, les reserves disminueixen, i el futur es juga en un tauler massa immòbil. Per això, el veritable repte és que aquesta incipient aposta tècnica i actitudinal es consolidi com una política d’Estat, amb governança coordinada i un compromís real amb la sostenibilitat.
Els politòlegs sabem que els recursos naturals no es distribueixen sols ni segons l’eficiència tècnica. L’accés a l’aigua reflecteix relacions de poder, asimetries institucionals i prioritats socials. Per això, parlar de conservació de l’aigua implica parlar de governança. Qui decideix quanta aigua s’utilitza, per a quines finalitats i amb quins criteris d’equitat intergeneracional?
La bona notícia és que hi ha alternatives viables. L’evidència mostra que dispositius eficients poden reduir fins a un 50% el consum, estalviant energia, emissions i generant beneficis econòmics i ambientals. Un win-win. Però la tecnologia sola no basta: molts programes fracassen per mancances institucionals, desconeixement o resistències culturals. Sovint hi ha solucions, però no s’adopten per marcs normatius febles, governança fragmentada, o perquè, quan plou, oblidem els hàbits de la sequera.
Aquesta bretxa entre possibilitats tècniques i obstacles polítics és evident. Un exemple clar: Tenim infraestructures com la dessaladora, però el seu ús és irregular; tenim capacitat per reduir pèrdues a la xarxa, però les inversions s’endarrereixen. Es legisla més com a reacció a les crisis que no pas en clau de prevenció.
També hi influeix la percepció social. Mentre el preu de l’aigua es mantingui artificialment baix -desincentivant l’estalvi-, la ciutadania no percebrà la gravetat del problema. I sense una cultura de l’aigua responsable, la sostenibilitat és inviable.
Obrir l’aixeta i veure córrer aigua neta pot ser, per a vostè, un gest automàtic; però, per a molts, és un luxe inabastable. Mentre milers de milions sobreviuen sense aquest dret humà, nosaltres deixem escapar l’or blau sense pensar-hi: entre dents que es raspallen, dutxes que s’allarguen i aixetes que flueixen fins que l’aigua arriba a la temperatura perfecta. Com si no costés. Com si fos per sempre. Però no ho és.
És aquí on la política ha d’entrar en escena. Tenir cura de l’aigua no depèn només de gestos individuals: requereix decisions col·lectives, visió a llarg termini i un marc institucional a l’alçada del repte. Necessitem dissenyar polítiques públiques que integrin justícia ambiental, eficiència econòmica i participació ciutadana. Això implica revisar tarifes per reflectir el valor real de l’aigua sense afectar l’accés bàsic, invertir en infraestructures d’estalvi i reutilització.
Però també implica una mirada crítica sobre el model de desenvolupament. Podem continuar expandint regadius en zones on els aqüífers ja estan sobreexplotats? Té sentit promoure urbanitzacions amb camps de golf en àrees semiàrides? Quin paper juguen els lobbies agrícoles o turístics en la definició de les nostres prioritats hídriques? És sostenible continuar subministrant aigua per sota del cost, sense renovar les infraestructures?
Aquestes preguntes no són còmodes, però sí necessàries. La conservació de l’aigua no és només un repte ambiental; és un mirall que revela quin tipus de societat volem ser. L’elecció també és a les nostres mans: volem continuar prioritzant el benefici o l’estalvi a curt termini, o apostar per un benestar durador i equitatiu?
La transició cap a un model hídric sostenible requereix una reforma profunda de la nostra relació amb l’aigua i, com tota transició, necessita lideratge polític, transparència institucional i una ciutadania compromesa. Necessitem un gran pacte que superi cicles electorals, fronteres autonòmiques i diferències ideològiques. Un pacte que entengui l’aigua com un bé comú, no com un botí per repartir.
Afortunadament, no partim de zero. Comptem amb experiència en planificació, capacitat tècnica i un marc europeu que ens empeny cap a la sostenibilitat. Però manca voluntat política per posar aquests elements al servei d’una estratègia coherent i adaptada als reptes presents i futurs.
Cada vegada que obri l’aixeta, no ho oblidi: conservar l’aigua no és només una necessitat ambiental, és una decisió profundament política que marcarà el futur de l’illa i el país. O l’afrontem amb coratge i mirada llarga, o ens enfrontarem a una crisi que, aquesta vegada, no es podrà resoldre amb pedaços.