Un dels principals problemas per a la gent, és el de l’habitatge. Els pisos i cases són cada vegada més cars. Els nostres avantpassats també ho tenien molt crui molts d’ells no tenien més remei que viure dins les coves, com comenta Francesc d’Albranca al seu recull «Coves Habitades». Potser hi haurem de tornar. Diu en Francesc:
Diuen que foren habitades, no es sap quan ni per qui, ses Coves Trencades de Son Ermità, a ses Ferreries: se sap que era un ermità, qui donà nom an aquells rodols. A ses penyes de Calafi, sudavant sa font de na Joana de Son Mercer, hi ha unes coves, que s’anomenen Ses Cases Veies: s’hi arrecerava es pagès.
A ses coves des Claperar de sa Torre d’en Jordi Marc (avui Torre Veia), hi visqueren en Micolau Pelut i en Gelabert. Sudavant, a s’Arravaleta es Guenyos habitaven una caseta de sa que sa Cova formava sa part principal. Una fia d’en Gelabert, solia seure an es patiet, prop de sa barrera des camí, qui anava a Albranca i Son Carabassa, fila qui fila, i, sens deixar sa tasca, s’alçava en veure colque vianant, per demanar-li: —Què hi ha de nou? ¡Que en sabria poques de noves, sa joveneta des Claperar! Un dels Gelaberts es posà malalt; de ses Ferreries li van dur es combregar, i dins sa Cova entregà l’ànima a Déu. Una creu blanca, feta amb una granereta d’emblancar, mostrant encara sa blancor de lliri damunt es ja deslluït emblanquinat general de sa cova, recorda es fet i apar que encara resi pes difunt. D’en Micolau Pelut des Claperar, ne fa esment una codolada, tal volta mig perduda, que conta es viatge d’un pagès, partint de Binissaïd, (o passant-hi), que comença: —Truiol! —Què mana? —Corre de bona gana a ensellar n’Auixol, (bon cap de fabiol!) amb gualdrapa d’endiana, I passaren pes Claperar de sa Torre d’en Jordi Marc, i diguí l’amo:
— Veis en Micolau Pelut, qui va de sembrar ciurons; amb aquest temps tan eixut pens a trobar mollerons? Li has reparat es calçons? Ell els du de vellut. Recordant-se dels estadants de ses coves des Claperar són uns hortets en els que, plantades per ses seves mans, encara s’hi veuen figueres, parres, escarxoferes...
A sa Cova d’en Company, dalt es Barranc de Binicodrellet, hi degué viure en Company, que li donà nom; però no es sap quan. Lo que es conta per cert és que la posseí un tal Bagur, que hi tenia un molí, que es deia així mateix Molí d’en Company. De tot açò, qui mos podria donar ses indícies netes, seria en Camets, des Canal de ses Vinyes, de Biniatzèn. Però deu fer dos-cents anys que és mort, Déu lo tengui.