Quan sentim la paraula estiu és inevitable que es pensi en vacances, festes, calor, platja, viatges... Tanmateix, hi ha tants d’estius com persones. Cadascú el viu de manera diferent segons quines siguin les seves circumstàncies. Hi ha qui, certament, té la sort de fer vacances i poder anar a la platja i de festa o tenir temps per llegir i descansar. Tanmateix, també són moltes les persones que durant l’estiu és quan més hores de feina han de fer, justament perquè les altres es puguin relaxar i desconnectar de les rutines diàries. Així, el temps dels uns no és com el dels altres: segur que l’estiu no avança al mateix ritme davant els fogons de la cuina d’un restaurant que en remull dins l’aigua freda.
Sigui com sigui, sembla que la imatge que es vol donar dels mesos de més calor és només la de la felicitat, l’alegria i la bellesa. Des dels anuncis de la televisió a les imatges que es comparteixen a les xarxes socials, tot apunta en aquesta direcció. I, tanmateix, com sempre, res no és el que sembla. O no és només el que sembla. Ni les platges són tan idíl·liques com les que mostra la publicitat, ni a l’estiu tothom duu un somriure dibuixat a la cara. Perquè, mentre molta gent certament es diverteix, també n’hi ha molta que està malalta o que passa el primer estiu sense aquella persona estimada que ja no hi és.
Les malalties i el dol no saben d’estacions. Però l’estiu d’aquestes persones no quedaria bé en una campanya publicitària. Són dies feixucs que no passen com un alè. Són hores intenses que allarguen el temps fins a l’exasperació i que confiten les paraules, els gestos, les emocions. És el recolliment davant l’exhibició. És la reflexió més profunda davant la lleugeresa de les indumentàries i del pensament. L’estiu lluminós contrasta amb la cara més fosca de la vida. Una cara que, malgrat tot, no es pot amagar.
Record els estius feliços de la infantesa. Els dies llarguíssims en què la vida es traslladava al carrer. Hores de bicicleta, pilota, de perdre’ns pels carrers i carrerons del cor de Ciutadella. De vespres asseguts a la fresca amb els vesins, parlant de la vida quotidiana, de la lluna, que l’home s’havia atrevit a trepitjar. De secrets dits en veu baixa perquè les criatures no els sentíssim. I en record uns quants que per sempre duran l’estigma del dolor. El del 2015. El del 2023. Però, per sort, els dies bons d’estiu tornen i tot torna a ser com sempre encara que no hi hagi res igual.