Els que no tenim estudis lingüístics hem d’escoltar els erudits, no a amateurs que neguen realitats científiques. On n’hi havia per un tub d’il·lustrats, és al X Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, allà 270 experts van plantejar preguntes sobre els «Grans desafiaments de la llengua espanyola».
Com el català aquí, l'espanyol llatinoamericà és un idioma bigarrat, amb paraules que signifiquen coses diferents, matisos en l'accent o neologismes locals en cada país, de manera que a vegades no sembla el mateix parlar. Aquest mestissatge, la mescla d’elements d’ origen divers, els especialistes el donen per bo.
El d'Espanya no és el castellà més universal, Mèxic té 120 milions de persones parlant el seu espanyol propi, EU uns 60, després Colòmbia i a continuació ve Espanya amb uns 50, que representen menys del 9 per cent dels 600 que tenen aquest llenguatge per comunicar-se. A més del creixement poblacional les modes tenen el seu pes, com el boom de la música urbana llatina o el doblatge hispanoamericà de sèries televisives...
Així, quin tipus d’espanyol s’hauria d’ensenyar a l’estranger, el model d’Espanya o l’hispanoamericà? No hi ha dubte, la resposta és l’estàndard. Com el català, el castellà normatiu, literari, és un, vàlid en tot el món, la riquesa dialectal, les paraules que apareixen al diccionari de la RAE són precepte comú i açò és un punt fort que li dona fortalesa.
És per açò que en tot hispanoamèrica -que sapiguem- no tenen cap dirigent cultural il·luminat, ministre, escriptor destacat, o Premi Nobel de Literatura, que tingui la idea foradada i desraonable d’escriure en mexicà, colombià o peruà, ho fan en la llengua literària i no ho consideren cap despersonalització ni infidelitat al seu país. Idò aquí tenim un conseller que du la batzèria i fa el bunyol d’escriure els documents públics utilitzant la varietat rallada, una manera d’esformicar i debilitar la nostra llengua, atacant-la amb una retòrica populista en el flanc més vulnerable.
Crida l’atenció la similitud entre les angunioses tribulacions, persecucions i cacera que pateixen les llengües allà on són minoritàries i no tenen un Estat al darrere, -el castellà als EU i el català a Espanya-, per culpa de les mesures legislatives repressives que duen a terme governs extremistes.
L’espanyol pateix la política idiomàtica del trumpisme basada en el principi sagrat de «només l’anglès». Com en el seu anterior mandat Trump no va de punyetes, el mateix dia de la presa de possessió tancava la web i les xarxes en castellà de la Casa Blanca i a continuació amb ordres executives ha anat eliminant recursos econòmics i tot el que afavoria la diversitat lingüística.
El decret més transcendent, determina que l'anglès és la llengua federal oficial dels EU, de manera que les comunicacions verbals i escrites dels diferents departaments governamentals poden ser només en anglès. Fàcilment aquesta pràctica serà una benedicció per al monolingüisme, que s’anirà estenent a l’àmbit de l’empresa privada.
La filosofia de l’idioma únic és un antic disc retxat dels extremistes de dreta, que no en volen de cooficials. Donald Trump va fent, de manera que ser atès o rallar espanyol s’ha convertit en un obstacle. Luis García director de l’ Institut Cervantes com a mostra explica que estan impartint als seus centres dels EU, classes especials perquè els professionals de la sanitat puguin atendre els malalts hispans en la seva llengua.
Com a parlants d’una llengua minoritària entenem la situació atzarosa dels hispanoparlants. Aquí, als que persegueixen, perjudiquen malintencionada i fanàticament la nostra llengua pròpia, només recordar-los que: «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú». El que no vulguis per al castellà, no ho facis tu al català.