A ningú que hagi llegit anteriors articles meus publicats en aquesta mateixa secció li sorprendrà la meva estima i adoració cap al Papa Francesc. La frase que dona nom a l’article és seva, per descomptat, i sona com una oració senzilla, però abraça una nítida teologia de la vida. No és només un principi mèdic —que també—, sinó una manera de mirar l'ésser humà amb compassió, especialment quan el dolor sembla tenir l'última paraula i el destí ja espera al llindar.
Avui vivim una època que adora l'eficàcia i on tenim por de no saber arribar als límits de tot, o d’exprimir-ho tot com si no hi hagués un demà. Pel que fa a la medicina, hem de dir que ha aconseguit assoliments admirables: trasplantaments, teràpies genètiques, respiradors que sostenen la vida, intel·ligències que pensen per nosaltres, etc. Però, enmig de tant de progrés, correm el risc d'oblidar que curar-nos no és el mateix que cuidar-nos, ja que hi ha moments en què el cos deixa de respondre i el que més necessita el malalt no és una màquina d’última generació, sinó simplement una mà humana que l'acompanyi.
Al gra: la distanàsia és l’excés que neix de la por a morir-nos. És l'intent de prolongar la vida costi el que costi, encara que l'única cosa que pot allargar és l'agonia. No és un acte de crueltat, sinó d’autodefensa i desorientació humanes. La ciència, potser enlluernada pel seu poder quasi omnipotent, és incapaç d'acceptar la fragilitat de l’ésser, tot i que és intrínsec a la pròpia ciència no donar res per segur (i bé que fa). Però prolongar el sofriment no honra la vida, ans la degrada. Diu, l’altra cara de la moneda, la de la fe, que no estem obligats a usar mitjans desproporcionats per mantenir l'existència. Deixar anar no és rendir-se: és reconèixer que la vida té el seu propi temps i que l'amor també mereix acomiadar-se.
En l'extrem oposat hi trobem l'eutanàsia, que busca posar fi a la vida per alleujar el patiment del pacient que ja no té cura. Els qui la defensen ho fan moguts per la compassió; no cal escoltar lliçons morals de ningú, i que aquesta compassió és comprensible. Però, com adverteix la fe, no tot el que és compassiu és just. Avançar la mort significa trencar un fil sagrat: el de confiar que, fins i tot en el límit, la vida conserva un sentit que no ens pertany. L'eutanàsia tria eliminar el dolor eliminant qui el pateix. En canvi, l'amor veritable cerca estar, encara que faci mal; sostenir, encara que no curi. Sé que sona dur. Ho és.
Entre ambdues postures —l'obstinació estèril que prolonga el sofriment i la decisió de provocar la mort per misericòrdia— s'obre un altre camí: el de les cures pal·liatives. Aquí, la medicina torna al seu origen més pur: alleujar, acompanyar, consolar (tot i que no pugui curar). No busquen accelerar ni retardar la mort, sinó fer que la vida, fins al seu últim instant, sigui digna, serena i acompanyada. Jo entenc que aquí la ciència es posa al servei de la tendresa i al costat de la compassió. És, potser, el moment en què ciència i fe van més de la mà.
El Papa Francesc les anomenava —a les cures pal·liatives— «una expressió concreta de l'amor misericordiós». Amb elles, el malalt deixa de ser un cas clínic per tornar a ser una persona: amb la seva història, la seva fe, les seves pors i els seus afectes. Les cures pal·liatives ens recorden que hi ha una esperança que no consisteix a sobreviure, sinó a ser estimat. En aquestes silencioses habitacions, d’hospital o no, on s'acompanya qui parteix, Déu sol estar més present que en molts temples. En elles, la humanitat es despulla de tot orgull i reconeix l'essencial: que cuidar és una manera d'estimar, i que estimar, al final, és l'única cosa que dona sentit a morir... i a viure. La pròpia forma de partir del Sant Pare va ser un exemple de dignitat humana fins al darrer moment.
Entenc que la diferència entre eutanàsia, distanàsia i cures pal·liatives no és sols una qüestió de tècnica, sinó també una qüestió espiritual. L'eutanàsia escurça i talla el fil de la vida. La distanàsia l’allarga i el tensa fins a trencar-lo. Les cures pal·liatives el sostenen amb suavitat, fins que s'apaga naturalment, com un sospir subtil en el silenci.
«Curar si és possible, cuidar sempre» és, en el fons, l’espiritualitat de la fi i de la forma del comiat. Ens convida a mirar la inherent fragilitat humana no com un fracàs, sinó com a part del misteri diví. Perquè la vida, amb els seus dolors i la seva finitud, continua essent sagrada en cada respiració, en cada llàgrima i en cada gest de tendresa en tots i cadascun de nosaltres.
I quan arriba l'hora del silenci, quan la ciència calla perquè no pot arribar més lluny, quan tan sols hi queda l'amor, cuidar es converteix en oració que ens uneix a Déu. Cuidar és dir-li a Déu, sense paraules, que la vida que Ell va donar-nos ha estat honrada fins al final. Sí, soc dels qui tenen l’esperança que la fe guanya l’eterna i noble batalla. Novament, gràcies, papa Francesc, per assenyalar-nos sempre el camí d’espines. El més humà.