…de les anomenades «xarxes socials» («xerxes» diria Joan F. López Casasnovas), de tota casta i condició que ocupen gairebé tots els sistemes i mitjans de comunicació. Pel que sembla, en primer tots érem ases -i someres, és clar- i no sabíem comunicar-nos més que per carta, qui sabia llegir i escriure o de viva veu els que no en sabien.
Posats a recordar coses d’en primer, devers els anys 60 del segle passat, si jo mateix escrivia una carta dirigida a ca meva un capvespre d’un dilluns qualsevol (o dimecres, o divendres que eren els dies de sortida del «Mallorca» de Barcelona a Maó), i anava al port a dipositar-la a la saca del barco, (ja sé que es diu ‘vaixell’, però a jo no m’agrada) aquesta carta arribava a mans de mon pare, com a tard, el migdia d’en sol demà i si el receptor contestava per la mateixa via, jo podia rebre la resposta en un termini màxim de 48 hores, és a dir, dimecres migdia. Segons he llegit a «Es Diari» i, ara una carta dipositada a Maó i amb destinació a Ciutadella, el temps necessari és absolutament imprevisible, atès que el trajecte és de Maó a Palma, de Palma a València i de tornada és de València a Palma i de Palma a Ciutadella. Així ho he entès jo.
És clar que avui en dia disposam de «xerxes» de tota casta, des d'una que duia per nom ‘piulada’, i que s’ha transformat, per transmissió accionarial, en la representació d’una incògnita matemàtica X, esperant altres versions com ara Y o Z, que també s’empren com incògnites. I també disposam d’un sistema amb denominació semblant al so dels rellotges antics, que deien «tic-tac», però en versió xinesa, substituint una ‘a’ per una ‘o’, sense deixar de banda un altre sistema que ve a dir «gram instantani» variant la posició de les paraules, encara que, probablement, un dels més emprats és aquell que es pronuncia com «Guasa-(p)», i també «Blasa» que deu ser una traducció de «com va?» en anglès.
I hi havia el vell telèfon de color negre, amb un fil també negre, que s’emprava rallant -a vegades cridant tant com fan els congressistes al Congrés de Madrid, que tenia una versió pública posada en mig de les voravies, avui fora d’ús.
Per acabar, m’estan entrant ganes de deixar d’estar fins ‘es senyals’ d’anar fent esquitxos, tacant als pobres i soferts lectors.
(*) Acepció 1-m del diccionari Català Valencià Balear.