Durant els darrers cinquanta anys la societat espanyola s’ha modernitzat considerablement, pot ser fins i tot més del que prevèiem. De bones a primeres, tots estem d’acord que avui vivim més a l’alçada de l’època, mentre que aleshores Espanya es mostrava molt més aïllada, inculta i endarrerida. Ara bé, el camí cap a la modernització no implica ni el final de la història ni la conquesta, conseqüentment, de la justícia, la llibertat -en un sentit propi- ni del benestar econòmic i social -i, menys encara, de la igualtat i la solidaritat implicades en el concepte de la dignitat humana. De fet, allò que la modernització ha implicat mostra signes contradictoris, ja en la mateixa idea inicial.
Les societats modernes són eficients per a certes coses, però són al mateix temps ineficients per a d’altres, per no dir simplement disruptives. Una part d’aquesta realitat paradoxal es pot detectar en la funció del sistema «educatiu», generalitzat fins a límits sense precedents respecte del passat: tothom -universalització- ingressa en el sistema, però els dèficits de caire formatiu en termes de consciència social i de comportament cívic semblen més greus avui del que hagin estat mai, la qual cosa es tradueix -entre d’altres símptomes- en una desatenció envers la «cosa pública» -concedir prioritat teòrica i pràctica a la recerca del Bé comú- detectable en la degradació de la mateixa paraula «política».
És noble dedicar-se amb enginy i èxit de la promoció del bé privat, però l’espai de la vida compartida es transforma en una limitació de la llibertat individual. A l’inrevés, és denigrant dedicar-se a l’activitat política, i pràcticament aquesta es veu com a sinònim de lucre personal, engany i corrupció. Després de cinc dècades no es pot fer una valoració de les transformacions socials en termes simplistes, a la manera d’un judici envers la mateixa «democràcia» -i menys encara al propi «ideal» implicat en la paraula, més enllà de la seva praxi concreta-.
El que ha demostrat les seves limitacions no és la democràcia com a tal, sinó l’exercici de la mateixa -a tot arreu- per part dels membres d’un cos social que no és mogut pròpiament per la lògica democràtica, sinó per la «capitalista» i els seus principis ideològics fortament arrelats en la mateixa consciència moderna. Ja des del seu inici la modernitat es presenta com a filosofia de la subjectivitat -el «jo penso»-, en recerca en un primer moment de la «certesa», la qual es transforma en coneixement del món -ciència- i en domini de la naturalesa -tècnica-.
La modernitat en termes socials consisteix en aplicar la tècnica com a derivada del progrés científic a la transformació del món del treball en vistes a incrementar-ne la seva eficiència i el seu benefici. La modernitat, finalment, ha tingut èxit en allò que la inspirava: en la capacitat de produir a bastament mercaderies per a tothom, val a dir, en la capacitat de universalitzar la capacitat del consum.
Les societats «desenvolupades», per tant, són societats amb un nivell de «benestar» material -en termes de mercaderies de tot gènere en principi universalment assequibles- sense precedents històrics, per bé que haurem de matisar tot d’una el significat del terme «benestar». S’ha dit que la modernitat comença a rebre la seva crítica -filosòfica- des de tres perspectives diferents: la referida al món del treball -Marx-, la referida als valors concebuts com a continguts dogmàtics -Nietzsche-, i la personal o referida al món de les emocions i la salut «interior» de la persona -Freud-.
No es tracta només d’això, perquè al llarg del segle passat s’han desenvolupat les filosofies post-modernes en les diferents direccions de la fenomenologia, l’hermenèutica, l’existencialisme, els corrents post-marxistes, etc.
Alguns elements en comú de totes elles són la crítica a la «metafísica» entesa com a teoria representativa -la qual cosa afecta al concepte de «veritat» dogmàtica-, la crítica de la racionalitat instrumental -instal.lada en part de l’activitat científica -tecnocientífica, en realitat-, i l’advertència respecte de la consideració unidimensional de l’home en tant que persona les necessitats essencials de la qual es poden satisfer per la via de la compra i del consum. Freud avisa de la possibilitat de l’existència d’un «malestar en la cultura» vinculat amb els efectes «repressors» d’aquesta visió força simplista i banal de l’existència humana.