Estimar és el verb més perillós del nostre vocabulari. No perquè sigui excepcional, sinó perquè el pronunciem com si no pogués fer mal. El conjuguem amb naturalitat, com qui travessa un llindar sense mirar si el terra aguanta. Ens han explicat l’amor com una promesa de refugi, com una arquitectura estable feta de braços i de futur. Però estimar no és construir una casa: és quedar-se a la intempèrie amb el cos nu, amb el cor com a sostre i teulada, acceptant que el cel no sempre respon com voldríem.
Estimar implica avançar amb la mà estesa cap a un espai que no garanteix retorn, ni tan sols trobada. Potser hi hagi una veu. Potser només silenci. I, tanmateix, avancem. No perquè siguem valents, sinó perquè l’immobilisme també és una forma de pèrdua... i un sinònim de mort. L’amor no és un lloc on arribar; és una tensió que es manté, una ferida que no es tanca mai del tot, una vigília constant. Qui estima no descansa: simplement... sosté.
Vivim obsessionats amb la certesa. Volem proves, dates, garanties, sentit. Necessitem saber si ens estimen, si durarà, si el temps respectarà l’aposta, si prendrem mal. Però l’amor no creix en el terreny del saber. Neix en el dubte, s’alimenta de la fissura. Dubtem de nosaltres, de l’altre, del futur que encara no existeix i que ja ens pesa. Estimar és travessar un pont que cruix amb cada pas que donem, sabent que no hi ha contracte ni assegurança, i que ningú respondrà si caiem. El vertigen no és un error: és el preu de seguir vius.
Hi ha una veritat que incomoda més que cap altra: l’odi no és l’enemic de l’amor. Sovint n’és la seva ombra fidel. Odiem quan l’altre ha deixat de ser la idea que en teníem i s’ha tornat tangible. Quan la realitat es fa massa clara i el mirall no ens retorna la imatge esperada, és quan apareix l’odi. Aquest no neix de la distància, sinó de la proximitat extrema. Del dedins. Només pot fer mal allò que ha estat prou a prop, algun cop, per a tocar-nos el cor.
Ens han educat per classificar els sentiments en categories morals, com si la vida fos una aula ordenada: l’amor és net, l’odi és brut. Però la vida no entén d’assignatures, i al final sempre suspenem. Amor i odi comparteixen arrel, com dues forces que creixen sota la pell. Negar-ho no ens fa millors; només ens fa irresponsables. Cecs. Reconèixer-ho ens obliga a mirar què fem amb aquesta energia, a qui ferim, a qui salvem, a qui ens entreguem. Aquesta és una lliçó que no admet exàmens, només conseqüències.
I després arriba l’altra gran decepció: l’altre no ens rescata quan caiem. La seva absència pot devastar-nos, sí, però la seva presència també pot desorientar-nos fins al límit. Se’n diu la soledat de la companyia. Estimar algú no és trobar-se, sinó perdre’s, amb consciència que no hi ha trajecte garantit. L’altre entra en nosaltres com una llum que encén torxes: algunes càlides, altres plenes de pols i por, restes de nosaltres que no sabíem que existien i que mai no arriben a il·luminar-se del tot. Per això estimar ens gela la sang: perquè ens desmunta sense demanar permís.
Creure en algú no sempre és un acte noble. Sovint és un acte de fam: fam de sentit, de pell, de mirada, fam de no desaparèixer del tot. I tot i així, hi creiem. No perquè sigui raonable, sinó perquè renunciar-hi seria acceptar un buit encara més cruel. Preferim el risc de la ferida a la seguretat de l’absència. Aquesta potser és, en realitat, la definició més precisa de l’amor.
Potser hi ha buits que no s’han d’omplir. Estimar no és dir-ho ni entendre-ho tot, sinó aprendre a habitar el silenci exacte on amor i odi fan una treva fràgil, allà on la llum no expulsa l’ombra, perquè ambdues han entès que comparteixen cos. El foc sap que pot ser cendra sense deixar de ser flama. Tolerar.
Estimar no és estar segur. És saber que podem perdre-ho tot i, malgrat això, avançar. És oferir el coll sense garanties de salvar-lo. Acceptar la fragilitat no com una errada, sinó com a condició de l’existència.
Per tot això, estimar és el verb més perillós. Perquè no promet res. Perquè no salva. Perquè no protegeix. I, tanmateix, és l’únic que ens obliga a viure com si cada pas, encara que tremoli... importés.