Amb el llibre ja a les llibreries, tanc amb aquest article l’esforç que conté el llibre recentment presentat: «L’Economia de Menorca. Els anys que hem viscut perillosament», editat per Documenta amb el suport de l’IME. Ho vull fer amb cinc imatges i tres anotacions. Identifico cinc anys, postcovid, que qualific de perillosos, vist el posicionament d’alguns en favor d’uns interessos de creixement de renda -emulant a altres illes- pels quals estaven disposats a malmetre el patrimoni -trinxant voluntàriament o no l’illa-, i que sense l’oposició de molts -i el GOB en primer lloc- hagueren hipotecat el futur de moltes generacions de menorquins. I és que les pressions pel creixement dels interessos particulars de propis i forans, d’inversors i ‘gestors de temporada’ han sigut enormes aquests darrers anys. Però, amb la declaració de reserva de biosfera sota el braç, alguns ens hem resistit i crec que podem dir que de moment ‘hem salvat els mobles’. No és que hagi passat el perill, però a hores d’ara observam un cert alentiment que esper que permeti un descans per a tots aquells que pensam un futur millor per l’illa, i que faciliti un diàleg més tranquil sense tantes pressions de part.
Imatges que valen més que mil paraules. Sobre com fer front a pressions futures. Imatge de qui subscriu. Penso en un conegut restaurant de Ciutadella del final del port. Té cues i no posa més taules ni estreny als comensals. Més no serà sense millor material -el peix i marisc de l’illa; ja no se’n pot pescar més. Ni tampoc amb cambrers que no siguin prou professionals, que sàpiguen de peix i rallin les llengües dels clients. El responsable sap que només amb qualitat pot incrementar el guany per la feina que fa; no posant més coberts a costa de no satisfer l’expectativa de qui paga, doblers amb els quals el responsable ha de pagar bé als seus empleats i donar-los descans perquè tinguin el somriure a la cara quan atenen els clients que repeteixen any rere any. Si ha de voler fer més, millor que coopti oferta actual d’altres i millori la dels qui no n’han sabut prou, i així ajudi a reconvertir. Incrementar l’oferta no és la solució per fer més del mateix i cada cop pitjor.
Imatge d’estacionalitat. Per aquell que apreciï aquella gastronomia local de la qual rall i no vulgui fer cua el juliol, que no vagi aquest mes i que hi vagi el maig.
Imatge de renda i patrimoni. Despesa corrent al cost de malmetre patrimoni. Imatge d’Alfred Pastor a la presentació del llibre esmentat: ‘de la gravilla de fer més carretera, triturant pedra per asfaltar-la, traient-la d’un talaiot’. O fer una rotonda elevada tapant un talaiot existent. O, per facilitar l’ocupació, abandonar l’ús de la llengua pròpia. Potser és més renda a curt termini, però amb pitjor patrimoni al llarg.
Imatge d’externalitat. El millor hotel que més cura té per la qualitat del servei en el seu si, pateix amb la inseguretat al carrer, un bar de vespre sorollós o que no respecta l’hora de treure escombraries. Imatge de Miquel Seguí: els mateixos hotelers intel·ligents s’estan preocupant per la preservació del patrimoni natural. Els hi convé. L’externalitat s’elimina integrant els interessos, o penalitzant a qui va a la seva, a fi que el cost de qui fa es conegui i es pagui. Comencem per normalitzar la taxa turística a un nivell més alt perquè ajudi a cofinançar l’habitatge local. Imatge Joaquim Coello.
Imatge política. ‘Si tu no fas la política te la fan’. L’Estat subsidia allò que l’interessa. Generar divises amb el turisme és el seu objectiu per cobrir el dèficit comercial espanyol; no preservar patrimoni ni compensar amb serveis comuns per apaivagar els danys col·laterals d’aquest modus de producció. Qui defensa allò que és de tots i a la vegada no és de ningú en particular? Noltrus o no ho farà ningú. Imatge de Coello, Seguí i Pastor.
Imatge d’acció col·lectiva. Incidir en les coses locals que es perceben directament, mentre hom s’allunya del que suposa un coneixement incert per fake, i llunyà és signe del nou temps. Per a alguns aliena, fins i tot, la necessitat d’opinar, i ja no diem de la voluntat de lluitar per incidir-hi. Imatge de qui subscriu i que encara pensa que l’esforç serveix per millorar l’estat de coses.
Turisme. Millor tenir-ne que no tenir-ne. Però no ens passem, perquè aquest no ho fagociti tot. Imatge de qui subscriu.
Immigració: «L’immigrant té dret a provar, però no a obtenir una nacionalitat i residencia sense condicions». Imatge A. Pastor.
Hem viscut perillosament, però de moment ens hem sortit força bé, gràcies a uns quants contra uns molts que no veuen o callen. Però no podem baixar la guarda. I la prova del cotó és que acabam votant a les eleccions democràtiques. Tant de bo això fos irrellevant, ja que els partits han consensuat, dialogant, uns mínims que fan compatible la generació de renda amb la preservació del balanç patrimonial, natural i cultural (A. Pastor).
Recomancions compartides. El PIB no recull el benestar social. Créixer en termes absoluts i en quantitats és suïcida. A igual quantitat hem de millorar la qualitat (el valor afegit per ocupat), per retribuir millor les nostres famílies. La productivitat per ocupat, i no la suma a través de més i més ocupats, és la clau. Deixem de pensar, per favor, en termes de sectors que ens porten a un passat nostàlgic que avui ja no té sentit. Tot és indústria si la contraposam a la transacció especulativa: indústria agroalimentària, indústria hotelera, de manufactura, logística i de serveis... El que fa indústria és el contingut (inversió, reposició, cartera de clients, reputació, qualitat, competitivitat de llarg termini); no la font des de la qual es produeix. Al cap i a la fi, tot és rendiment del recurs que ens dona la naturalesa. D’aquí el seny de protegir-la.