Diuen que es diu el pecat, però no el pecador. Au, idò, el pecat: fa uns quants dies vaig anar a una glosada, en un ambient de persones que creuen en la unitat territorial de la llengua catalana i en l’extensió social del seu ús arreu; també, idò, a Menorca. En una glosa —ja em disculpareu l’anècdota, perquè en farem categoria— qualcú nascut a Catalunya, però arrelat d’anys a l’illa, demanava perdó per haver duit amb si el català estàndard, enamorat com estava del menorquí. Fins aquí l’anècdota.
La categoria, que és més interessant: en els entorns de persones que creim en la unitat territorial de la llengua catalana i en l’extensió social del seu ús arreu, encara massa sovint queim en una mirada que ens va a la contra: la idea que hi ha un català estàndard de Barcelona —o de Catalunya, o de TV3, tant hi fa—, enfront del qual noltros rallam menorquí, i si de cas ja feim qualque canvi quan hem de parlar en català. Òbviament, des rallar de cada dia a l’escriure en un registre formal hi ha canvis, de la mateixa manera que hi són en totes les llengües del món, i de la mateixa manera que no em vest de la mateixa manera per anar a cercar esclata-sangs, per dormir —ni dorm igual a l’agost que al gener— o per anar a fer classe a la universitat. Una qüestió de saber, en cada moment, què toca. Torn a l’anècdota: aquesta mateixa persona que demanava perdó per haver duit amb si el català estàndard sabia, perfectament, que calia adaptar-se al menorquí quan glosava, perquè el registre ho exigia. Jo mateix, nascut fora de l’illa, adapt al menorquí els texts que escric per a Acció Cultural de Menorca. I, tanmateix, són dos menorquins ben diferents: adequat a la glosa l’un, adequat a l’article d’opinió l’altre.
Quan els enemics del català —llops disfressats amb pell de be (o d’anyell, o de xai o de corder, tant hi fa)— ataquen la llengua, gonellegen i defensen que es menorquí i el català són dues llengües diferents i ens volen fer creure que una força oculta manejada des de Barcelona ens obliga a renunciar a sa nostra identitat, els qui creim en la unitat territorial de la llengua catalana i en l’extensió social del seu ús arreu tenim tendència a respondre amb la frase —ara ja arxiconeguda— de Josep Salord i Farnés: «una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet d’esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua».
I, tanmateix, en la nostra actuació, sembla que els donem la raó, i continuam pensant que el menorquí no és català estàndard. Idò no: el menorquí és tan susceptible de ser estàndard com qualsevol altre dialecte del català. I no creure’ns-ho, continuar contraposant menorquí i estàndard, per molt que sigui fet des de la bona voluntat, per molt que es degui de la descohesió territorial i comunicativa dels territoris que parlam català, per molt que sigui fet des d’un sistema educatiu i mediàtic que ens convida a pensar açò, per molt que sigui fet des d’una situació de subalternitat sociolingüística i política, continuar contraposant menorquí i estàndard, deia, és donar la raó als que ens volen negar la unitat de la llengua. I, recordem-ho una vegada més, els grans defensors del menorquí —ara ja no parlen de balear— són, en el fons, els grans defensors de l’espanyolització lingüística definitiva, de la substitució lingüística d’aquesta terra i de la societat que l’ha feta seua. No els donem la raó: reivindiquem l’estandarditat del menorquí, és a dir, la possibilitat que el català de Menorca serveixi, ben igual que qualsevol altre dialecte del català, per a tots els usos socials. Si els sants encara tenen vuitada, bon Sant Antoni a tothom! Per vuit segles més de rallar en menorquí —és a dir, de parlar en català.