Aquestes setmanes, la qüestió de la unitat de les esquerres mobilitza minories i encén opinions controvertides. És un procés complicat en un context enrevessat. Jo mateix no estic molt segur del que estic escrivint i, com fan els glossadors, deman perdó si algú se sent «agraviat».
Bàsicament, hi ha dos processos en marxa: un més orgànic, que reuneix principalment a Moviment Sumar, Más Madrid, Esquerra Unida i Comuns (Procés A), i un altre més personalista, que engega Gabriel Rufián amb els bons ulls d’alguns dirigents de Podem i l’oposició d’ERC (Procés B).
No són aquestes les úniques «esquerres» a l’estat: per un costat tenim una esquerra més-no-sé-què, que serien Adelante Andalucía a Andalusia, Movimiento Socialista al País Basc i la CUP a Catalunya, realitats per ara molt limitades als seus territoris en els quals tenen una certa implantació. Hi hem d’afegir una gamma molt diversa de les denominades esquerres nacionalistes (Més Mallorca, Més Menorca, Compromís, Chunta, ERC, BNG, Bildu, etc.), que tenen, amb relació a un acord estatal com va ser el de 2023, una posició no sempre coincident.
Per tant, quan es parla de procés d’unitat de les esquerres des dels mitjans generals, només es fixa en els dos processos apuntats al principi, que no suposen la totalitat. Si a això hi afegim que Pedro Sánchez, d’ençà que es va oposar a les guerres de Trump, sembla més revolucionari que el Che Guevara, ja em direu.
Una cosa tenen en comú A i B: la unitat és necessària per aturar l’extrema dreta, que de vegades anomenem feixistes. No estic d’acord en el plantejament: la unitat ha de ser per guanyar, governar i fer avançar les idees que nodreixen l’esquerra. Anem, emperò, amb el tema A i B. A mi sempre m’han convençut més els moviments orgànics que no els personals, més els col·lectius que les individualitats, que tantes decepcions han motivat al llarg de la història. No vull dir amb això que el procés A sigui exemplar quant participació de les bases, però almenys està subjecte a un marc col·lectiu d’elaboració.
En canvi, el procés B sembla extremadament personalista i suportat per una campanya mediàtica d’aquelles que mai no són gratuïtes. A Rufián, negat pel seu mateix partit, s’han afegit dirigents de Podem com Irene Montero. Dic dirigents, perquè no sé si Podem s’ha definit com a organització. Com a rèmora dels actuals processos tenim la història dels darrers deu anys i molts rancors personals acumulats i els diferents posicionaments que hi ha hagut. I tenim també les experiències en les recents eleccions autonòmiques a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i, en marxa, a Andalusia. No fa falta recordar què ha passat a les comunitats en les quals l’esquerra ha anat separada. Semblava que la desunió entre Sumar-EU i Podem també es repetiria a Andalusia, però no ha estat així.
A pesar de les consignes dels líders espanyols de Podem de no voler saber res de Sumar, finalment, en un referèndum dels adherits andalusos, més del 80% d’aquests han acordat sumar-se a un gran acord. Un 83% que era una censura directa a les posicions emanades des de Madrid. He de dir que vaig sentir una alegria gran amb aquesta decisió. El que no vaig entendre mai és per què van fer el referèndum un dia abans que acabés el termini de presentació de coalicions, quasi com havia passat quatre anys abans, per negociar un acord.
Estic convençut que si la decisió referendada de Podem Andalusia s’hagués produït un mes abans, el procés d’integració i formació de les candidatures hauria estat molt millor i que Juan Antonio Delgado hauria estat en lloc de sortida, com crec que hauria de ser. D’ençà de l’acord, alguns dirigents espanyols de Podem no han aturat de criticar-lo. En primer lloc, Pablo Iglesias, que en deu anys ha passat de ser un agent mobilitzador i motivador de l’esquerra a un dinamiter de tot allò que no es fa com ell voldria que es fes. La veritat és que no entenc aquest paper que fa. Tot el meu desig és que la força de la unitat superi aquestes travetes i que totes les parts sentin que han contribuït al millor resultat possible.