Hi ha bona part de Girona que ja és ben menorquina. Que ha conegut Sant Joan i ha ballat de puntes damunt les roques del Pilar. Que canta «Suspès en l’aire» o «El último verdugo» com si als 80 hagués freqüentat Mahara’s, Lateral i els bars de Baixamar. Que és capaç d’exhaurir les 1.800 entrades de La Mirona per veure un grup que ja fa més de dues dècades que s’ha dissolt.
I tot gràcies als Ja t’ho diré, els cinc al·lots que fa 33 anys van deixar l’Illa per anar a viure a Biure, un poblet de 240 habitants a l’Empordà. Que van voler pigar el bot per viure l’aventura de la seva vida. Que ho és també de la nostra. De tots els que vam créixer escoltant les seves cançons. Avui ja himnes, intergeneracionals. El llegat d’una època irrepetible.
La mort, ara fa un any, d’en Sente Fontestad, l’home assenyat que posava el punt d’equilibri a la banda, que marcava des de la bateria el compàs màgic entre la vena compositiva de Sebastià Saurina (Titi) i Jesús Moll (Fly) i la veu de Cris Juanico, ha motivat aquest segon retrobament. Una tornada, puntual i emotiva, que han volgut compartir amb quasi un centenar de músics. Gairebé tots els que es mouen a Menorca i els coetanis del que es va batiar com a rock català, que ells van reconvertir en rock mediterrani. Un so genuí, únic, eclèctic. Com la personalitat dels seus components.
Centenars de persones esperaven des de mitja hora abans que s’obrissin les portes de la sala. 12 anys després del seu darrer concert, hi havia ganes de Ja t’ho. Tantes que els menorquins es feren notar quasi tant o més que el públic local.
Leonmanso obrí pistonada al concert benèfic. Acompanyat de la seva banda, oferí mitja hora llarga de recital. Des de «Monea» al cru «Porc brut», per acabar rematant amb «Infinit», el tema que ha dedicat a la memòria d’en Sente, el seu mànager.
La trobada d’amics en record del bateria ajuntà també de bell nou als integrants de l’orquestra Sifasol, a la que Sente pertanyia abans d’integrar-se en els Ja t’ho. El bolero «Nosotros», molt aplaudit, precedí el moment més esperat.
Sonà la sintonia d’«El hombre y la tierra» i, amb la fotografia i la bateria d’en Sente sempre presents, aparegueren els cinc Ja t’ho, ovacionats com a herois. Cantaren «Si véns» i començaren a aixecar la gent quan un esplèndid Cris Juanico i Llure Marquès (Leonmanso) entonaren els primers versos de «Suspès en l’aire». L’«Ei Joan», cantat a tres veus amb els balls de festa de Pau Marquès (Umpah-Pah) i Albert Fort (Fes-te fotre), acabà per esvalotar la sala.
Shanti Gordi, que ja prepara nova gira amb The Other Side, alternà veus a «Sal i dolçura» i Bep Marquès contribuí a recuperar el «Vell Pescador», que els Ja t’ho duien molt de temps sense tocar en directe.
Va ser llavors quan irrompiren dos dels convidats de més renom: l’excantant dels Lax’n Busto, Pemi Fortuny, i el complement virtuós de Manolo García a El Último de la Fila, el ‘mestre’ Quimi Portet. Feren «Res no es mou»», el tema que obria «Moviments salvatges», el disc de més èxit del grup.
L’absència a darrera hora del líder dels Sopa de Cabra, Gerard Quintana, obligà Juanico a cantar sol «La mar». Llavors, però, entrà Pepe Melià. Cantant cofundador dels Ja t’ho diré, va fer embogir La Mirona amb una arrabassadora versió d’«El Último Verdugo», l’única cançó en castellà del repertori i la que, emesa repetidament a l’antiga Ràdio Popular, popularitzà el grup en els seus inicis a Ciutadella.
Aquell tema figurà en el primer disc que els Ja t’ho editaren el 1990 amb el grup Ferris. Precisament, el cantant de la banda ferrerienca, Miquel Planas, sortí a interpretar «Joan Barrina» com si realment es disposàs a fer-ho.
El cantant dels Gossos, Natxo Tarrés («A poc a poc vaig dibuixant»), Pep Suasi de Fora des Sembrat («Quan jo te toc»), Arnau Tordera d’Obesses («Cada Racó»), Jordi Planagumà i Joan Masdéu («L’univers») i Jordi Quiño («Tenc es cor calent») també participaren de la festa en homenatge a Sente. No hi faltà tampoc la veu de la banda del «Col·lapse» de TV3, Berta Gratacós. Filla del primer mànager del grup, tancà el cercle de la seva infantesa en interpretar «Mirall màgic», la primera cançó que, amb només 4 anys, cantà en públic al costat de Cris Juanico.
El tram final oferí alguns dels moments més emotius. L’obrí Sergi Cleofé cantant-li a aquells anys de «cabells llargs, camises extravagants i calçons amb cama d’elefant». Un «Per a tu» que semblava dedicat a parts iguales a Sente i a tots els seguidors de la banda.
Tanta màgia es va generar que en Sente va reviure per uns minuts, a la pantalla darrera l’escenari, amb una projecció audiovisual on toca la bateria compassadament amb els seus companys de banda. «Així tot» va bé. El seu somriure final es va clavar tant al cor de tots els assistents que no van poder evitar deixar caure alguna llàgrima.
La seixantena de músics convidats, amics tots, pujà a continuació a l’escenari per dibuixar les «peuades damunt l’arena» ( «Si véns») que més han donat a conèixer el grup. La festa acabà al ritme del «Jingo» de Santana, el que «agradava tant» a Sente que, recordà Juanico, a un concert a Formentera la jam session s’acabà allargant durant 35 minuts. Dissabte no en van fer falta tants. Encara ens espera una darrera retrobada, un adeu etern, dia 16 a Ciutadella.