L’estat del mar va semblar-li més tost suportable, encara que la navegació cap a Menorca sempre resulta incerta i turbulenta en el bell mig del febrer estant. Sense pensar gens en les traïdories del fred i les ones arbitràries, Marcel Villier Ribas s’havia resolt d’anar a l’illa balear menor. Era l’única de l’arxipèlag que no coneixia. Li havien parlat del petit niell amb tanta idolatria, que prengué la decisió com un qui, des d’una terrassa de bar estant, llença un repte agosarat i capriciós. «M’hi en vaig!», era la lletania que bullia dins el seu cervell.
Aquella tarda havia quedat de veure’s amb l’artista Xavier Salvador (1949-2022), un barceloní de la seva confiança que els crítics han qualificat d’artista silenciós. A Salvador acostumava a escoltar-li una proclama de vera importància: «La meva pintura -solia confessar-li a Villier- està immersa en la cultura mediterrània amb el seu llegat d’imatges, tant en termes de mites i arquetips com dels paisatges de la terra que envolta el mar». La concreció geogràfica a una semblant prometença d’amor nomia Menorca, l’illa del vent, on Salvador feia temps que hi mantenia un idil·li creador de gran intensitat. Aleshores, Villier va sentir també una crida homèrica cap a Ítaca, encara mig oblidada dels itineraris turístics, amenaçada sempre pels fortunals de la tramuntana i, en el dia a dia, afectada per una forta mineralitat molt eixuta i aspra, un punt aclaparadora. A vegades, de primer moment, hostil.
Xavier i Marcel compartien unes copes a una terrassa de la plaça Reial de Barcelona. Com altres vegades, aquella tarda la xerrada s’enfilà cap a les costes de Menorca. Parlaren sobre la seva puresa paisatgística i humana i, al capdavall, sobre la preservació encara visible de les hordes del nord que ja havien començat a perpetrar les malifetes contra l’equilibri mediambiental d’Eivissa i Mallorca.
Xavier se la coneixia amb els ulls clucs; i ja brandava de si mateix, amb una simple mirada extàtica, la credencial de menorquí resident. El diàleg, amb no poc astorament per part de Marcel, els omplí les hores de la ràpida declinació del capvespre. De sobte, sense tallar-se un pèl, Marcel va comminar Xavier a baixar tots dos als molls de Barcelona. «Si demà hi ha vaixell cap a Menorca, m’hi aniré!», que espetegà de nou, cofoi i aventurer, perfectament conforme.
L’oficinista de la Trasmediterránea li ho confirmà: hi havia un vaixell cap a Maó per a l’endemà. Perplex, més tost desorientat sobre la toponímia insular, Marcel s’hi volgué assegurar abans de pagar el bitllet: «Però Maó és Menorca, oi?». «No ho dubti, senyor, Maó és Menorca», que li va reblir l’empleat de la companyia.
Salpà a mitjanit. La singladura fou més tost suportable. No hi experimentà a penes les balançades de l’onatge just arrissat. La travessia va esdevenir de bon passar. A bord, durant la ruta, hi va conèixer un arquitecte nord-americà que viatjava requerit per una germana que es volia reformar una casa de camp als afores de Sant Climent, a tocar de Maó. La propietat, absolutament modesta i pagesa, nomia Can Quetal. Es feren amics de seguida, fins al punt que, en un futur immediat, haurien d’entrar en una certa col·laboració professional molt fluïda.
Recorda -mai no se li ha esborrat- que la descoberta visual per l’arribada al magne port de Maó fou impressionant. Gairebé una mena de revelació sorprenent. Havia trencat la llum feble del dia 9 de febrer de 1972, ara fa cinquanta anys i busques, en el pic hivernal del calendari. La proa obria una estela lliscant sobre les aigües amansides de la badia tranquil·la i serena. Desfilant entre les dues ribes, la mirada de Villier, des de coberta, escrutava les casetes disseminades sobre els lloms de Calallonga, es Castell, Calafiguera, cala Partió o Cala Rata, fins que els calabrots deixaren la nau fermada als molls que s’estenien als peus de la ciutat enlairada de Maó, a prop del cul-de-sac del gran fiord. Admirat, amb el cor no poc enjòlit, Villier s’adonà que les cerveses compartides a la plaça Reial se li saldaven amb resultats optimistes i fascinants. Menorca, de seguida, li semblà un paradís. Així fou, fins al punt que, des d’aquell dia -elegant i sobri- mai més no havia de romandre instal·lat fora de l’Illa. Avui, moltes dècades després, l’ha convertida en la llar irrenunciable de la seva vida i en una pàtria artística estimada i insubstituïble per als ulls creadors i l’ànima de creador que glateix en ell.
Marcel Villier és nat a Barcelona en una data d’impertèrrita ressonància republicana (un 14 d’abril), encara que llavors ningú no podia commemorar l’efemèride, per com érem al 1948, una hora de franquisme ferotge de mur i fusell.
El bressol familiar li havia proporcionat una atmosfera artística per cada branca. El pare, Joan Villier, d’arrels franceses, havia estat un fotogravador molt acreditat, particularment afanyat a col·laborar amb l’esposa, Marta Ribas Rabassa, que era una excel·lida il·lustradora i retratista que treballava per al departament gràfic de les insignes editorials Busquets i Montaner y Simón, de Barcelona.
A casa, quan no sentia esmentar Leonardo de Vinci o l’escola impressionista francesa, marxava al llit envoltat de comentaris sobre Picasso, Degà o Dalí, tant s’hi valia! En franca reacció -o millor, rebel·lia- juvenil, Marcel es prometé a si mateix de rebutjar les arts plàstiques. De primer moment, dirigí els seus mudables interessos cap a la fotografia, el cinema i el disseny de joieria (1962-66), però sempre refractari a les arts per antonomàsia. Tanmateix, a la dècada dels setanta havia d’esclatar en ell el dibuix, probablement covat contra la seva voluntat gràcies a l’exemple fascinant de la mare Marta, a qui no havia deixat de mirar -i admirar- a coa d’ull en els anys rebels. En aquelles alçades, conegué Josep Mascaró i Català, arquitecte paisatgista i, en un tres i no res, ja havia armat la tinta i els quaderns d’apunts. «Vaig començar a dibuixar, ja que, a diferència d’altres oficis, el dibuix suposa una gran economia de materials: hom pot fer-lo en qualsevol lloc, a qualsevol hora, sense gaires rituals ni enutjosos desplegaments tècnics». Tenia just vint anys, i mai fins aleshores el dibuix no se li havia passat per la ment.
Dos anys més tard, el 1972, «vaig descobrir Menorca com Colom va descobrir Amèrica: per casualitat!».
Des del mateix dia de l’arribada a l’Illa, els grans intèrprets de l’arquitectura i el paisatge insular -vull dir, la troballa d’aquella llum i d’aquells traços diàfans del paisatge- foren l’arquitecte estatunidenc Regan Bice, Susan Unger, dissenyadora i creadora de tèxtils, i l’escultor valencià Rafa Trénor, aquest últim encara resident a Sant Climent. També havia d’influir ben prou el magisteri de Josep Mascaró, que, com els altres tres, ja havien començat a deixar sobergues petjades a l’Illa. Sí, tots quatre per separat ja vivien en aquells moments una forta seducció menorquina. No menor havia estat, no cal insistir, l’empelt que Xavier Salvador havia sabut transmetre’l en aquelles xerrades fascinants de la plaça Reial de Barcelona.
Després d’un periple pels Estats Units i Canadà, el 1974 Villier tornava de nou a Menorca, gairebé per a no moure’s mai més. La producció artística ràpidament es multiplicà, mentre el cor li dava un altre tomb pregon: conegué Núria Gavin, amb qui havia de compartir vida i obra. «En la nostra estreta col·laboració, ella ha fabricat el paper artesanal amb què jo he dibuixat tots aquests anys». «No he parat de fer-ho d’aleshores ençà». Villier creu que és força adient «escollir un material bo i de qualitat: un bon paper, les millors aquarel·les i els millors pinzells si és possible; i, necessàriament, tenir ganes de dibuixar. La resta, ve sola..., fruit de les pràctiques insistents i l’amor al que fas».
L’aquarel·la, l’aiguada, el dibuix a tinta, el linòleum i, una mica, l’oli més convencional conformen les tècniques sobre les quals ha cavalcat la seva densa i prolífica producció. «També és molt interessant -afirma- combinar tècniques i experimentar. Però, per mi, un apunt de dos minuts és de les coses més fresques i fantàstiques quan et queda bé, pot tenir la força d’una obra feta durant molts dies».
Una selecció ben acurada de trenta-tres quadres i nou escultures extretes del ric univers que ell ha anat sembrant en el panorama artístic de Menorca han conformat la darrera exposició retrospectiva (2022) que ha dut a terme, disposada en el claustre franciscà de Sant Diego, d’Alaior, un edifici patrimonial del Sis-cents reconvertit en un equipament per a les arts. Llavors i ara, la veu popular sempre l’ha anomenat el Pati de sa Lluna. Curiosament, aquest lloc amb pou central, entre la desamortització eclesiàstica de 1835 i la reforma moderna, havia acomplit la funció social de cases econòmiques per a rendes modestes. A més, s’hi havien instal·lat tallers i fabricons preindustrials. En un dels espais, a la segona planta del claustre, Villier i Núria Gavin hi van instal·lar l’estudi i el taller. Al capdavall, foren els darrers hostes a acomiadar-se’n, abans que el Govern autonòmic el comprés (2005) per transformar-lo en el que ara és.
Villier, experimentant potser un déjà-vu biogràfic, hi va retornar, al claustre, que tants diluvis d’inspiració li ha proporcionat al llarg de mig segle. Un dilatat període en què ha volgut desenvolupar un llenguatge figuratiu de poderós segell personal: a vegades, ingenu com ho eren els trets facials dels retrats de nines que pintava la mare; a vegades, intensos, de tons grisos i marrons no poc monocromàtics que li han aportat un crit d’advertència per les alteracions negligents de l’equilibri ambiental i de la qualitat paisatgística més genuïna de l’Illa. Ara com ara, però, perillosament empesa cap a una deriva que no encertam a saber ben bé on anirà a raure -o sigui, a estavellar-se. «Ací teniu, entretant -que ha assenyalat l’artista-, una selecció del procés i del progrés, en el decurs del temps, dels meus dibuixos i dels meus gravats. Crec que és una manera interessant de veure com s’evoluciona amb el temps i amb la pràctica». Ara bé, perfil essencialment autodidacte, l’artista mai no ha recomanat de freqüentar les escoles de dibuix. I ho afirma ell, que durant vint-i-cinc anys va dirigir l’Escola Municipal de Dibuix d’Alaior. «En canvi, sí aconsellaria de relacionar-se amb altres dibuixants si a hom li agrada l’obra que fa. És una manera més personal d’aprendre. També pot ser més lent, però... quina pressa hi ha?».
Villier mai no ha intentat plasmar en els seus quadres les fidelitats figuratives del món exterior. No imita ni trasplanta, sinó que reinterpreta amb humilitat i forta candor. Ha maldat, en realitat, a aportar-hi una versió de les coses que emana de dins. El resultat són paisatges íntims que deixaran recordança de la Menorca inexplorada dels anys potser verges en què ell hi va arribar. El seu coral amic, el poeta Ponç Pons, assenyala que, «en cada obra de Villier, s’hi aprecia una harmoniosa arquitectura compositiva i una vibració de ritme fulgent, d’élan vital [segons l’expressió punyent del filòsof Bergson] que traspua bellesa i fragilitat».
Els cinquanta anys d’aquella ocurrència que havia brollat de l’escuma d’unes cerveses a la plaça Reial, avui s’han convertit en una obra artística memorable. Com ha volgut el mateix amic poeta, encara ara hem d’imaginar Marcel Villier com un exponent de creador llibertari, abstret i feliç, que no para -no podrà parar- de fer néixer dibuixos com a flors de tinta precisa i rebel, amb unes gotes iròniques i innocents. Perquè, avui encara, en el bell mig d’una Menorca que és una destinació de moda entre els turistes multilingües i els inversors immobiliaris, ell és feliç dibuixant i ordenant gammes de color. Açò és: descobrint -encuriosit com els nens- els trets més modestos i purs que, de moment, perduren en les arestes d’una casa de camp, en les fulles d’una pineda o, simplement, en un vetust claustre franciscà en què ell hi va fer la seva primera morada i, cinquanta anys després, una de les darreres retrospectives potser més memorables que d’ell recordarem. I que, ara com ara, ha fet memòria digníssima d’ell mateix.
La mare, influència en Villier
Marta Ribas Rabassa, la mare que Marcel resseguia a coa d’ull, havia nascut a Bellver de Cinca, a l’Aragó, el 3 de març de 1921. Es va criar, però, al barri d’Horta de Barcelona. El pare era ferrer i la mare, mestressa de casa. Autodidacta, als disset anys ja treballava per a una empresa de nines de porcellana dibuixant les faccions de les cares. El 1944 es va casar amb Joan, un immigrant rus-jueu que treballava a la mateixa empresa editorial per a la qual Marta realitzava il·lustracions en aquella època. Fou autora de les il·lustracions per a Carmen, de Prosper Mérimée.
El 1950 la família es traslladà a viure a Jerusalem a l’empara de les noves oportunitats que s’oferien al recent estat d’Israel, on acabarien expandint-se les intenses capacitats creatives de Marta.
Es va fer molt popular entre les dames de l’alta societat israeliana, les quals li feien encàrrecs per pintar les cares a l’oli. El 1956, de tornada a Barcelona, va començar a treballar per a Editorial Busquets com a il·lustradora de postals de Nadal, comunions, natalicis i d’altres. Va continuar treballant fins els 85 anys d’edat. Va morir després de complerts els 92.
Marta Ribas Rabassa, la mare de Marcel Villier, que tant va influir en el fill
Marcel Villier revisant una col·lecció de dibuixos zoològics
Continua a la pàgina següent
Contrallum del port de Maó, segons els ulls artístics de Marcel Villier
CRÒNIQUES D’AHIR
HISTÒRIES DE MENORQUINS
La Dansa del Vent, escultura en ferro de grans dimensions que decora una rotonda de la carretera de Fornells
Dibuixos de Marta Ribas de l’etapa de Jerusalem
Targeta de Nadal característica de Marta Ribas
PATI DE SA LLUNA A la segona planta del claustre, Villier i Núria Gavin hi van instal·lar l’estudi i el taller
Miquel Àngel Limón Pons
Sr Limón, puede escribir en castellano alguna vez? Gracias