La segona sessió de les I Jornades d’Història Contemporània celebrada ahir sobre el franquisme a Balears a l’IME, va comptar amb la intervenció de l’historiador i professor de la UIB David Ginard, que va parlar de «Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948)», a més -com el dia anterior- d’una sèrie de comunicacions ben prou interessants sobre diferents aspectes d’aquest període històric.
Com valora que l’IME hagi organitzat aquestes jornades d’història contemporània, dedicades al franquisme, però no des d’un àmbit insular, sinó balear?
—M’ha semblat molt positiu. A les Balears hi ha hagut una tendència massa marcada a abordar la història de cada illa de manera separada, quan -sobretot en l'època contemporània- hi ha múltiples elements comuns. I és molt d'agrair que aquesta anàlisi global es faci des de Menorca, perquè propicia que es tenguin presents les singularitats de cada illa.
Per què la seva ponència sobre les resistències clandestines arriba fins al 1948? Què va passar aquest any?
—Hi ha elements locals, estatals i internacionals. En clau local, en la primavera de 1948 hi ha a Palma una batuda d'antifranquistes on cauen 80 militants del PCE, les Joventuts Socialistes Unificades i un exèrcit clandestí que es deia AFARE. Com a conseqüència, desapareixen els grups clandestins a les Balears i s'entra en una fase de silenci quasi absolut del que no sortiran fins als anys seixanta, ja en un context històric completament diferent. El 1948 marca fins i tot el final del moviment obrer històric de les Balears, aquell que connectava amb els primers nuclis derivats de la Primera Internacional el 1869. En els anys quaranta eren activistes nascuts a les Balears, catalanoparlants, que treballaven a la indústria o a la construcció, que feien part de famílies d'esquerres que havien estat represaliades, etc.
Quines són les característiques dels grups antifranquistes que sorgeixen els anys seixanta i setanta?
—Corresponen ja a la societat turística i no tenen cap connexió amb aquests anteriors. A més el perfil del militant és molt més plural. Al marge d'això, a nivell estatal i internacional entorn de 1948 es comença a desfer la guerrilla i comença la Guerra Freda, amb la qual cosa s'esvaeix per complet el miratge d'una intervenció internacional per enderrocar el règim franquista.
Quins grups o col·lectius de la societat es van mobilitzar durant aquest període contra Franco i per què?
—Ho protagonitzen sobretot obrers i persones de classe mitjana vinculats als derrotats de la Guerra Civil. Hi juga un rol essencial l'enfonsament de les condicions de vida de les classes populars, que genera una extensió del descontentament que és reconegut en els mateixos informes que elabora Falange. En alguns es fa una referència específica a què Menorca i Formentera són les illes on la situació dels proveïments és més greu i s'assenyala que a municipis com es Castell hi ha un sentiment molt estès d'oposició al règim.
¿Com es va articular aquesta resistència?
—Tenim tres grans conjunts d'actuacions. D'un costat allò que podríem anomenar «oposició individual i espontània», que en algun cas ja es manifesta entre 1939 i 1943: pintades, petits fulls on es denuncia la fam i la repressió, extensió de rumors i acudits contra el règim, petits motins a zones rurals, tertúlies clandestines... El 1941 se l'intervé propaganda a Margalida Garcia Terrés, una socialista de Maó, el 1942 hi ha reunions antifranquistes as Mercadal, el 1944-45 hi ha detencions a Ciutadella i Maó per crits subversius a bars. Després tenim els comitès clandestins que actuen a les presons el 1939-43 i els comitès exteriors que donen suport als presos («Socors Roig»), a Menorca una figura essencial en aquest sentit és Sofia Sintes, de Sant Lluís. Però allò principal és la reorganització dels partits i sindicats el 1943-48. Està documentada la reorganització del PSOE, la CNT, el PCE, les Joventuts Socialistes Unificades, Esquerra Republicana, Unió Republicana i el Partit Obrer d'Unificació Marxista. En el cas del PCE, que és el grup principal, té presència a totes les illes. A Menorca compta amb nuclis almenys a Maó i Sant Lluís, fins que el 1945 es produeix una batuda i queda desarticulat. Alguns militants com Joan Rodríguez Niebla, Manuel Álvarez i Joan Pons Moya seran condemnats i passaran anys a presons de la Península. Aquests grups sobretot editen i distribueixen propaganda; hi ha periòdics, com l'edició balear de «Mundo Obrero» que varen treure fins a 25 números entre 1946 i 1948.
Als anys 90 es van publicar els primers llibres sobre la resistència antifranquista a Balears, encara és vigent la seva visió sobre l’època o les darreres investigacions ofereixen una nova mirada?
—En efecte, fins als anys 90 aquesta resistència clandestina dels anys quaranta era completament desconeguda. Jo ho vaig tractar per primera vegada al llibre «La resistència clandestina a Mallorca (1939-1948)», que va sortir el 1991, i llavors em vaig basar sobretot en testimonis orals perquè la principal documentació d'arxiu era inaccessible. Aquest nou llibre, que surt al cap de 34 anys, té per començar una mirada més àmplia, tracta totes les illes de l'arxipèlag, però a més gràcies a la incorporació de documentació nova, sobretot els sumaris, permet ampliar molt la informació sobre les publicacions clandestines, sobre la repressió, sobre la perspectiva de gènere i sobre les formes de dissidència «silenciosa».
Quina és la principal conclusió de la seva ponència?
—A la meva ponència, encara que centrada en el període 1939-48, incorpor un epíleg sobre les etapes posteriors de l'antifranquisme amb l'objectiu d'aportar una visió global. La conclusió principal és que a les Balears hi hagué una oposició organitzada durant la major part de l'època franquista, encara que sovint fos molt feble. El 1948 va ser un any clau, després ve un període 1948-68 d'escassa activitat, i una reactivació el 1968-75. Fou una oposició plural, però essencialment d'esquerres i on el PCE fou la força principal. Sens dubte l'aïllament, la manca de grans concentracions industrials i la inexistència d'universitat foren els aspectes que determinaren que en conjunt fos un antifranquisme menys potent que a altres llocs de l'Estat. Però atenció, l'organització que hi ha entre 1939 i 1948 és més que respectable.
I ens fan mantenir a tots aquest xiringuito sectari de propaganda esquerrana!!