L’últim viatge de Cees Nooteboom, l'escriptor nòmada que va trobar el seu millor oasi a Sant Lluís

L’insigne escriptor era nat a La Haia l’any 1933 i ens ha deixat dia 11 d’aquest mes de febrer. A partir dels 17 anys Cees Nooteboom es deixà portar per les dues passions que motivarien la seva vida: viatjar i escriure, convertint-se en un veritable nòmada arreu del món. Un nòmada que va trobar el seu millor oasi a Sant Lluís per la seva fortuna, i per la nostra.

L’any 2000 vaig tenir el privilegi de fer-li una entrevista per a la revista S’Auba. Era una recomanació que ens havia fet una altra il·lustre veïna des Consell, l’eurodiputada Carmen Díez de Rivera, finada l’any abans. En aquell moment jo no era prou conscient de la categoria humana i intel·lectual de Nooteboom ni de la importància de la seva obra. Cees no era gaire amant de concedir entrevistes, i crec que va fer una excepció pel fet de ser la revista local de Sant Lluís, que també era el seu poble.

Armats amb la càmera fotogràfica (en Toni Seguí) i amb la cinta gravadora de casset (jo), van ser rebuts amablement per l’escriptor i la seva esposa, Simone Sassen. En entrar al seu estudi, envoltat de taules plenes de llibres, teníem la sensació de profanar el temple sagrat d’aquest escriptor progressista, europeista i universal tant reconegut per la seva extensa i variada producció literària com desconegut encara per a la majoria d’habitants d’aquesta illa que ell tant ha estimat. Escrivia la seva obra en lletra menuda en llibres de tapa dura de «Caja» o «Diario», manuscrits a la fulla dreta, mentre que l’esquerra li servia per a les correccions. Els articles els picava amb una vella màquina d’escriure. L’ordinador portàtil tan sols li servia per comunicar-se a través d’internet.

A partir de llavors, i per l’amor compartit a les lletres i a Menorca, naixeria una certa amistat, crec que ben dosificada, ja que ell era molt gelós de la seva tranquil·litat, i jo no volia destorbar la seva creativitat literària, generada en gran part en les seves estades a Sant Lluís, alliberat de compromisos i promocions, com es confirma al final de «La historia siguiente», on es pot llegir: «Es Consell, Sant Lluís. 2 de octubre de 1990».

Així i tot, de tant en tant, hem tingut la immensa ventura de visitar-los, a Cees i Simone, a la casa situada a poques passes de la nostra, en el laberíntic entramat de camins des Consell, a l’extrem d’un cul-de-sac convertit en el seu particular microcosmos, entre cactus amb nom propi, palmeres i pins, i el veïnatge de l’ase melòman que llançava el seu bram puntualment ran de mitgera atret per la música, i tal vegada també per l'obsequiosa pastanaga. Un indret ideal per la conversa, amb la copa de vi i el cafè, algunes vegades acompanyats d’uns quants pastissets casolans, fets per na Joana –la meva dona–, que els recordaven els pastissets que quaranta anys enrere, després de llargues caminades, degustaven a un bar des Mercadal.

Entre l’insigne escriptor i aquest humil lletraferit, els llibres havien de cobrar inevitable protagonisme. Encara record la fotografia enviada per Joana Garau amb Cees i el meu llibre sobre la producció d’oli d’oliva en la seva visita a la biblioteca de Sant Lluís, que després li vaig regalar, igual que els dels fructicultors de cala en Porter, de les Escoles Rurals, el d’Alcalfar i el de Sant Climent, en el qual hi apareix esmentat per dret propi. Cees opinava que si no escrivís aquests llibres es perdria molta memòria de Menorca: «per mi són el millor exemple del que s’anomena història local, en els meus viatges sempre he col·leccionat aquests llibres per poder escriure sobre els pobles que he visitat», em deia en un correu del 2022. També em va fer obsequi d’alguns dels seus llibres, com «Ojo de Monje», de poesia, i «Circulos infinitos», dels seus viatges al Japó.

En rebre el doctorat honorífic del University College of London va explicar davant 500 estudiants que mai no havia trepitjat una universitat. Li deia que podríem considerar-lo autodidacta, com jo mateix, salvant les abismals diferències, que tampoc no he trepitjat la universitat. «Tots dos hem demostrat que no és necessari», afirmava irònicament.

En la darrera visita «presencial» que vam fer a ca seva, Cees estava molt desmillorat físicament, assegut a una cadira amb rodes, però mentalment impecable, es mostrava preocupat per la deriva europea cap a l’extrema dreta o s’interessava per les meves recerques: me recordava que la ciutat de Salzburg deu el nom a les múltiples mines sal. A l’hora del comiat –que seria definitiu– encara es disculpava per no aixecar-se de la cadira. Una mostra més de la seva humilitat.

Inevitablement, Menorca apareix en algunes de les seves obres, però amb seixanta anys de presència a l’illa i una estimació i coneixement tan profunds, podríem pensar que hi hauria de tenir més protagonisme. Però és una tria ben conscient, ja a l’entrevista de l’any 2000 afirmava: «No vull escriure sobre Menorca per pura por que venguin tots els holandesos, com ha passat quan he posat que vivia a Berlín. Segons la meva opinió ja n’hi ha prou de turisme a Menorca». Ja llavors alertava del creixement urbanístic desmesurat a la nostra illa, «que s’hi hauria de fer alguna cosa, i prest, si no vol perdre l’encant que té encara, malgrat que tengui poc a veure amb la Menorca que vaig conèixer pels anys seixanta per recomanació d’un amic».

Recordava s’Arenal d’en Castell i Son Bou sense cases ni hotels ni res, i és que «no tot és progrés» afirmava. Va recórrer tots els camins. De fet, va ser un precursor i defensor del Camí de Cavalls, però llavors (el 2000) es queixava «per tot arreu hi ha aquests guardes privats, que amb els seus uniformes i els seus cans no et deixen passar, cosa increïble en aquest segle». Entrada la dècada dels anys 2020, afirmava: «de tant en tant intent rememorar aquella Menorca que vam conèixer sense turisme i recórrer el Camí de Cavalls, però ara no hi puc caminar ni dos quilòmetres, un problema a les cames trava la meva mobilitat, encara que no m’impedeix de nedar a les platges tranquil·les que coneixem de sempre».

El seu interès per Menorca i els menorquins també reposava sobre fonaments intel·lectuals: li he vist llegir els dos volums enormes de la Història de Menorca de Pere Riudavets i interessar-se per l’evolució de l’Enciclopèdia de Menorca. També ha estat un assidu lector del diari «Menorca» en el qual va sentir especial fidelitat i admiració pels articlets lingüístics de Pere Melis, els inoblidables «Espipollant». Per a un home versat en el poliglotisme com Nooteboom, que dominava prou bé el castellà, entendre del català no era problema, encara que fos amb l’ajuda ocasional del diccionari Català-castellà de Borja Moll.

Coincidim en la percepció del canvi climàtic, que a Menorca es manifesta, entre d’altres elements, amb una major freqüència de glopades d’aire saharià amb pluja de fang, pols desèrtica que van assegurar que arriba fins a Suècia; i que va ser inspiradora de la seva premonitòria «Lluvia roja», publicada el 2012.

Cap als anys 2013 i 2014 des de la Comissió d’estudiosos de la història de Sant Lluís, de la qual, entre d’altres, en formàvem part en Toni Seguí, na Joana Garau i jo mateix, es va proposar el nomenament de Nooteboom com a Fill Adoptiu de Sant Lluís, però al mateix Cees no li va agradar gaire la idea, intentava reduir al mínim les seves activitats públiques.

El millor homenatge que se li podia retre li va arribar l’any 2018 en format llibre, «Menorca a Nooteboom», editat per S’Auba i amb la participació d’un granat floret d’autors relacionats amb la seva obra i persona. Aquest reconeixement sí que el va satisfer. Tant que, excepcionalment, va rebre tot el grup a ca seva, tot i que «m’apurava pensar que vindria tanta gent a la vegada», fins i tot acceptà compartir el sopar a La Rueda, una jornada impossible d’oblidar.

L’any següent, el 2019, el mateix grup congriat amb motiu del llibre, encapçalat per Emili de Balazó, va llançar la proposta de presentar la candidatura de Nooteboom al Premi Princesa d’Astúries en la categoria de Lletres, amb el recolzament de la fundació Rubió, el Consell i nombroses entitats de l’illa, a més de l’ambaixada d’Espanya a Holanda, però no va ser possible. Feliçment, l’any venidor, el 2020, Cees va ser distingit amb el Premi Formentor de les Lletres. Malauradament, el guardó va coincidir amb la mort, arrabassat per la maleïda covid, d’Emili de Balanzó, amic personal de Cees, que li dedicà un sentit obituari a les pàgines del «Menorca», així com a l’arquitecte Hans Roters, als quals també dedicà el llibre de poesia «Afscheid», traduït al castellà com «Despedida. Poema en tiempos del virus». A Hans Roters li devia força converses pausades i la consecució del seu estudi en la que havia estat una vella soll de porcs: «els porcs són animals intel·ligents, esper que hi hagin deixat algun rastre de la seva intel·ligència», deixà escrit a «533 días», un dietari ben assentat a Menorca.

Cees Nooteboom recordava amb enyorança el restaurant Rocamar, la família de l’España (es Castell), els diaris anglesos de Ca na Magdalena (Sant Climent) o el cotxe de dalt Santa Àgueda, «un poc més rovell a cada pujada». Dit sigui de passada, i no és qüestió menor, la seva dona i fotògrafa, Simone Sassen, a més de ser autora de moltes de les fotografies que il·lustren els llibres del seu marit, atresora una extensa col·lecció d’instantànies de l’illa. Crec que seria interessant aconseguir la cessió a l’Arxiu d’Imatge i So de les seves instantànies de la Menorca anterior al bum turístic. Així tindríem el lot complet: l’obra fotogràfica de Simone, els llibres de Cees i els records indelebles d’un gran escriptor i un gran amant de Menorca.