El dia 5 de juliol de 1962 es va declarar la independència d'Algèria. Entre els que van sortir del país cap a França hi havia molts "pied-noir" menorquins, descendents dels que van emigrar a Alger. Tòfol Villalonga, Montse Melià i la seva filla van formar part de l'èxode massiu i, pistola en mà, van aconseguir sortir via aèria. Gabriel Camps, professor i director de museu, i Henriette Fabrer s'hi van quedar fins el 1968. Adolf Sintes, que ha estudiat l'emigració a Alger, descobreix el moment històric i el destí de molts descendents de menorquins.
Demà es compleixen exactament cinquanta anys de la declaració d'independència d'Algèria. Aquell 5 de juliol de 1962 venia precedit per 132 anys de presència colonial francesa i d'una guerra no declarada que atià l'odi entre les diferents comunitats i, finalment, provocà un èxode massiu de francesos de diferents orígens cap a la metròpoli.
MENORQUINS D'ALGÈRIA
Entre aquells franco-algerians que fugien cap a França hi eren presents els descendents dels nombrosos menorquins embarcats cap Alger a partir del mateix moment de la presa francesa d'aquesta ciutat, l'any 1830. De fet, el port de Maó i els marins menorquins, avesats al comerç de blat –i al cors– al llarg de la Mediterrània durant el segle XVIII, van representar un suport important durant la conquesta de la ciutat nord-africana, que en principi s'havia planejat com una acció de "càstig", però que en anys successius va esdevenir un procés de colonització del territori.
Al temps que colonitzaven del nord d'Àfrica, els francesos precisaven "repoblar-lo", amb aquesta finalitat van intentar desviar el corrent migratori que des del centre i nord l'Europa es dirigia cap a Amèrica, però no ho van aconseguir. En el seu lloc hi acudí una emigració netament mediterrània, formada per francesos continentals europeus, però sobretot per valencians, menorquins, corsos, maltesos, italians. D'altra banda, abans de l'arribada dels nous pobladors, ja existia una important colònia jueva a Algèria.
Jean-Jacques Jordi, historiador francès i descendent en quarta generació de menorquins algerians, distingeix tres fases en l'emigració menorquina: de 1830 a 1836, lligada a la campanya militar de conquesta d'Alger, que hi arribà en vaixells militars francesos. La segona onada es produí entre 1836 i 1850, per compte de grans colons francesos que compraren terres a Alger i organitzada pel Baró de Vialar. A partir del 1850 minvà el corrent migratori des de la nostra illa, amb una emigració familiar espontània, de "cosinatge". Segons les seves dades, a final del segle XIX eren 12.000 els menorquins residents a Alger.
Podem parlar més d'emigració a Alger que no a Algèria, ja que la gran majoria s'instal·là a la vora de la badia, d'uns 35 a 40 km de llarg, gairebé com Menorca. A Fort-de-l'Eau –fundada per un grup de menorquins encapçalats pel metge ciutadellenc Jaume Moll–, Hussein-Dey, Kouba, Rouïba, Réghaïa o Aïn-Taya.
És ben coneguda la preferència que les autoritats franceses sentien pels pagesos menorquins, als que van facilitar terres en propietat. Però també van ser ben rebuts diferents oficis artesanals, com ara sabaters, mestres d'aixa, ferrers o moliners. Un d'aquests, el 1832, va fer portar el seu molí sencer des de Menorca. Demostraven voluntat de permanència, a diferència d'altres immigrats, no construïen barraques sinó cases de cantons emblanquinades de calç, aixecaven una església i reclamaven escola per als seus fills.
Tots els menorquins eren coneguts com a "maonesos", per extensió, terme que fins i tot englobava els mallorquins, més minoritaris. Mantenien la seva llengua i tradicions com les gloses, les avarques i les formatjades. Era una comunitat endogàmica, que fins i es malfiava del casament amb un mallorquí o mallorquina. Per una llei de 1889 se'ls va concedir la nacionalitat francesa. Per a les autoritats, Algèria era un part més de la nació gala, només separada per la Mediterrània, com el Sena travessa París.
TRES GUERRES
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) representà una alteració dels lligams entre els menorquins i la resta "d'europeus" d'Algèria, els matrimonis dels descendents de menorquins deixaren de ser tan endogàmics i la seva assimilació més plena.
La Segona Guerra Mundial (1939-1945) marcà una nova inflexió, en aquest cas de la relació entre la població autòctona àrab i la francesa o assimilada. El 1940 es produí la desfeta francesa a Europa, el 1942 el desembarcament nord-americà al Magrib i l'allistament de prop de dos-cents mil algerians als exèrcits colonials de la "França lliure". A partir de 1944 creixia el sentiment nacionalista, va néixer el Front d'Alliberament Nacional Algerià (FLN) i el seu braç armat, format per antics combatents de l'exèrcit francès. L'administració colonial havia ignorat el progressiu empobriment i segregació de la població àrabo-berber, el 90% del total.
El 8 de maig de 1945, amb motiu de la celebració de la victòria a la guerra d'Europa, les manifestacions van degenerar en un esclat de violència i atrocitats contra els europeus a Sétif i altres localitats. La desmesurada represàlia francesa, amb l'ús de l'exèrcit, l'aviació i la marina contra la població civil, amb la crema de pobles sencers i execucions en l'anomenat "bany de sang de Sétif", acabà amb la mort 103 europeus i uns 20.000 algerians. La confiança entre població local i colons s'havia trencat definitivament.
La tercera guerra es viuria entre 1954 i 1962, encoberta i despietada, acabaria amb la independència d'Algèria i la fugia de la major part del milió de colons d'origen europeu establerts de feia generacions. Va ser una guerra de guerrilles i atemptats per part del FLN i de repressió i "camps de reagrupament" per l'altre costat. De fet, l'exèrcit francès l'inicià amb 49.700 efectius i l'acabà amb més de mig milió, la majoria joves reclutes sense preparació ni coneixement del terreny.
Encara hi hauria un tercer element en disputa, sorgit d'entre les tropes colonials i recolzat per bona part dels colons. El 24 de gener de 1960, per primera vegada es vessà sang francesa sota bales franceses a la "setmana de les barricades", manifestants contraris a la política de la metròpoli obriren foc sobre els gendarmes amb el resultat de 19 morts i 141 ferits. Un any més tard, a Madrid i al voltant de Pierre Lagardaille, un dels "herois" de la "setmana de les barricades", es creà la clandestina Organització de l'Exèrcit Secret, més coneguda per les sigles OAS. Un autèntic contrapoder que tant s'enfrontava al FLN com als representants militars i polítics de l'establishment francès.
Tant el FLN com l'OAS van portar el seu enfrontament armat al territori metropolità. Aquest últim assassinà el batlle d'Évian, població on havien de tenir lloc les converses entre el govern francès i el govern provisional algerià i, entre agost i setembre del 1961, intentà repetidament d'assassinar el president De Gaulle.
LA MALETA O EL TAÜT
Enmig d'aquest triple enfrontament, farcit d'actes d'extrema violència, i davant la possibilitat que la més antiga de les colònies franceses es pogués independitzar, entre la primavera i l'estiu de 1962 es produí un èxode massiu dels colons, "repatriats" a una pàtria que molts d'ells no havien calcigat mai. Tanmateix els colons d'origen europeu, però nascuts a terres algerianes, havien escollit la seva pertinença a la nació francesa i molts no podien concebre una nació algeriana separada de la metròpoli.
Segons l'historiador Benjamin Stora, especialista en la guerra d'Algèria, en el rerafons de la seva "fugida" d'Algèria hi havia massa odi acumulat, massa sang vessada i massa pors durant la guerra. Van tenir la sensació d'esser abandonats quan es van obrir les negociacions entre França i el govern provisional algerià, el 1961. Les sortides es van accelerar l'endemà del tiroteig del carrer d'Isly (26 de març), quan l'exèrcit francès disparà contra una manifestació organitzada per l'OAS, fent 56 morts; així com després dels acords d'Évian (abril 1962) i l'escalada de violència entre l'OAS i el FLN de maig i juny.
La sortida massiva adquirí proporcions d'èxode quan el govern francès, per returar-la, disminuí el nombre de sortides diàries dels vaixells que comunicaven Alger amb França, dels setze pel gener, als tres per l'abril. Els repatriats es sentien abandonats i traïts, van prendre a l'assalt els molls d'Alger i Orà. El seu odi cap a De Gaulle no tindria límits.
En apropar-se la data del referèndum per la independència, de l'1 de juliol, prop de 600.000 "pieds-noirs" ja havien marxat. Dia 5 de juliol de fa cinquanta anys va coincidir la declaració d'independència d'Algèria i la massacre d'europeus a Orà, provocant una nova onada d'exiliats.
Tanmateix, per ser fidels als fets històrics, hem de recollir el darrer estudi publicat per Pierre Daum a "Ni valise ni cercueil. Les pieds-noirs restés en Algérie après l'indépendance", publicat enguany mateix, segons el qual 200.000 colons europeus i jueus seguien a Algèria el gener de 1963, acabant els seus dies al seu país o partint progressivament (l'any 1970 eren 50.000). No tots els "pieds-noirs" eren acèrrims colonialistes aferrats als seus privilegis, molts volien una Algèria més fraternal i igualitària, encara que no fossin partidaris de la independència. Una minoria important intentà formar part de la nova Algèria, el pitjor obstacle va ser el nacionalisme de base islamista.
Entre els que hi van restar hem de recordar el matrimoni format per dos descendents de menorquins: Gabriel Camps i Henriette Fabrer (Febrer), màxims estudiosos de l'originària ètnia amazic o berber. Acabada la guerra d'Algèria, Camps fou professor de la facultat de lletres d'Alger i director del Centre de Recerques Antropològiques, Prehistòriques i Etnogràfiques, a més de dirigir un museu i una revista. Els Camps-Febrer van deixar Algèria l'any 1968, Gabriel fou nomenat professor de la universitat de la Provença, però van mantenir el contacte amb l'Algèria nadiua.
PIEDS-NOIRS
La gran majoria però, formà part de l'èxode massiu. Fa poc, en aquestes mateixes pàgines, hem conegut l'experiència viscuda per Tòfol Villalonga, Montse Melià i la seva filla, que el diumenge 4 de març del 1962 van poder fugir per via aèria, després de ser escortats per un amic relacionat amb l'OAS i pistola en mà. Però la major part dels refugiats ho van fer a corre-cuita, atapeïts dins els vaixells i en condicions deplorables.
S'establiren preferentment al Rosselló, el Llenguadoc, la Provença i París. Llavors, per primer cop, se'ls aplicà la denominació pejorativa de "pieds-noirs" (peus negres). Van sentir el menyspreu d'una població que sovint ignorava la seva història i els feia responsables de la guerra. Gaston Defferre, batlle de Marsella, declarava el 22 de juliol de 1962 "tenim 150.000 habitants de més, que els pieds-noirs vagin a readaptar-se a una altra banda". Havien deixat de ser els gloriosos colons del vaixell insígnia de l'Imperi Francès, eren uns repatriats indesitjables.
Pel que fa al destí dels descendents d'aquells menorquins empesos a emigrar-hi el segle XIX, val a dir que no va ser gaire diferent de la resta de colons, passades unes quantes generacions es sentien plenament francesos i la gran majoria travessà la conca mediterrània per instal·lar-se al sud de l'hexàgon, on encara avui s'hi troben ben representats tots els llinatges menorquins més comuns. Però són molts els que no han oblidat els seus orígens, un corrent incessant de "pieds-noirs" venen a Menorca a la recerca dels lligams familiars i les arrels del seu arbre genealògic. El reflux de l'esdevenir històric marcà la seva trajectòria vital entre Menorca, Alger i el sud de França.