Un dia de juliol de 1930. Sembla que no passa res, a Ciutadella. La ciutat continua essent el reducte de l’integrisme catòlic i reaccionari a l’Illa. Els sabaters viuen una crisi que s’encavalca a l’anterior. S’ha celebrat una festa del 9 de juliol molt sonada, amb la representació de l’obra teatral sobre l’heroïna local, Sor Águeda Ametller, i una conferència del jove Francesc de Borja Moll. Pel carrer es comenta prou que Querubín Juan ha tornat des de l’Uruguai per assistir a les noces del seu germà, Josep Juan, amb la jove Maria Benejam, pares que serien després dels Juan Benejam. També es comenten els treballs de la Junta Municipal d’Educació en favor de la implantació d’escoles graduades... És un dia calorós d’estiu quan Bruno Castaldi arriba a Ciutadella. Qui deu ser, aquest?, es demana la gent, acostumada a passar revista. Ningú no sap que és un anarquista perseguit pels homes de Mussolini.
Bruno és nascut a Florència el 30 de gener de 1897. Té trenta-tres anys. És fill d’Alfredo Castaldi i Pasquina Zorbi. Arriba a Ciutadella amb la seva companya, Armida Zanoni, que té la mateixa edat i és de Milà. Amb ells venen els tres fills de la parella. El major porta l’estrany nom d’Spartaco, com el líder de la revolta dels esclaus contra el poder romà. És una pista. El segon duu el nom de Giordano, com aquell filòsof italià del segle XVI, acusat d’heretgia per la Inquisició i cremat viu a Roma. Una altra pista. La tercera és una filla que té pocs mesos, batejada Aurora, no per recordar cap santoral, sinó per celebrar l’aurora del dia que comença. La vida d’Aurora serà breu, només quatre anys. Quan neixi una nova filla, ja el 1935 a Sitges, també li posaran el nom d’Aurora. La segona Aurora encara és viva avui, a Miami. La família lloga una casa al camí des Degollador. Són els únics italians, a Ciutadella. Spartaco ha nascut a París el 1923. Giordano és nat a Milà el 1927. Aurora ha vingut al món a Barcelona el 1930. Els llocs de naixement ens informen d’una vida nòmada. Aviat, Bruno Castaldi anuncia el seu interès de muntar una fàbrica de sabatilles a Ciutadella.
L’any 1914, amb setze anys, Bruno s’havia presentat voluntari per combatre en la primera Guerra Mundial i va ser destinat al front del Piave, on havia resultat ferit en enfrontaments contra les forces austrohongareses. Com que es negà a tornar a les trinxeres, va ser detingut i passà davant un tribunal militar, el qual, el dia 27 de març de 1918, el condemnà a 10 anys de presó i el trasllat forçat al front. En el trajecte, Castaldi pot fugir. Marxà a Suïssa amb l’afegit de la condició de pròfug a la seva llista de faltes. Sembla que és a Suïssa on refermà la seva condició d’anarquista i va créixer un odi visceral contra Mussolini, al que considerava traïdor als seus inicis socialistes. Acabada la guerra, l’any 1919 va ser amnistiat i tornà a Itàlia.
L’anunci de la fàbrica de Castaldi a Ciutadella ve precedit per l’èxit d’una fàbrica que ha muntat anteriorment a Barcelona, de sabatilles de luxe per a dones. Bruno explica a la gent que ve a Menorca per cercar mà d’obra qualificada que no troba a Barcelona. Aquí no n’hi faltarà. Fa dècades que les dones s’han especialitzat en la indústria del calçat. No crec que Bruno digués a ningú que era un anarquista fugitiu de la policia italiana, col·laborador d’Enrico Malatesta i afiliat a la Unió Sindical Italiana. No ho crec. A la industriosa ciutat llombarda, Castaldi havia format part d’escamots armats que s’enfrontaven als grups de feixistes que actuaven a la regió. Cap a 1922, Bruno ha de fugir d’Itàlia per refugiar-se a París.
Abans es casa, a Milà, amb Armida Zanoni. Sembla que per dues vegades ha intentat atemptar contra Mussolini. El persegueixen els feixistes i la policia. És el París de 1923, niu d’anarquistes internacionals, refugi de perseguits polítics de tota Europa, reducte de socialistes i comunistes espanyols que fugen de Primo de Rivera. És el París dels anys vint. És el París on també resideix temporalment el maonès Liberto Callejas, ja llavors conegut publicista lliurepensador. Bruno és expulsat i passa a Bèlgica. També el fan fora de Brussel·les i arriba a Luxemburg. En el seu itinerari d’exili, Bruno arriba a Madrid cap a 1928. Posa en marxa una fàbrica de calçat que va en orris. A finals de 1928 sol·licita un passaport al consolat italià a Brussel·les; per aconseguir-ho, afirma que ha abandonat la militància anarquista i s’ofereix a servir al règim del Duce. No sé com acaba l’intent. La qüestió és que es trasllada a Barcelona, el 1929, ciutat on neix Aurora. El 1930, el seu nom apareix en una llista de persones més perseguides per la policia política italiana.
Bruno Castaldi arriba a Ciutadella amb 33 anys, però ja ha corregut molt de món. No sembla que la gent de l’illa en sàpiga molt de les seves tresques. «El Iris» el rep com un empresari de gran empenta: «Establecido en Barcelona hacía cosa de dos años, este súbdito italiano creó y ha venido desarrollando con éxito inusitado su nueva industria. Gran fama y aceptación alcanzaron sus productos durante este corto lapso de tiempo () tanto que el satisfacer sus demandas le llegó a ser poco menos que imposible por causas varias, pero principalmente por escasez de obreros, en especial obreras técnicas (…) La fabricación del señor Bruno vendrá a ser, pues, como una nueva industria establecida aquí y llamada a ocupar muchos brazos de trabajo, beneficio altamente estimable siempre, pero mucho más en los tiempos actuales en que tan crudas crisis se pasan.» [«El Iris». Octubre 1930. Reproduït a «La Voz de Menorca» dia 31/10/1930]. Clar, ell no es deu presentar com anarquista revolucionari, sinó com industrial, posa en marxa una fàbrica i prest negocia acords amb els treballadors, però sempre del costat dels industrials, com Pons Menéndez, Climent Casasnovas, Enric Florit, etcètera. Castaldi posa aquesta fàbrica de sabatilles de luxe com una secció en la fàbrica de Pons Menéndez, empresari que llavors manifesta una ideologia socialista i que havia residit també a París. Potser Pons Menéndez i Castaldi es conegueren allà. Sembla que l’italià està decidit a deixar el seu passat darrere i a establir-se com a industrial.
El 3 de juny de 1931, la FOM celebra l’acord amb Castaldi pel que fa a condicions laborals dels treballadors. Això no obstant, un any després, l’italià decideix marxar de Ciutadella. No coneixem els motius, és molt probable que una de les causes del trasllat fossin les diferències de criteri amb Pons Menéndez. El febrer de 1932, amb el suport de Manuel Messeguer Rivera (Lleida, 1890), mestre del poble des de 1926, Castaldi decideix traslladar la seva fàbrica de sabatilles de senyora, de Ciutadella a Fornells, en una mesura molt celebrada al nucli de pescadors. La fàbrica de Castaldi seria la primera i única indústria del poblet. L’empresari es trasllada a viure-hi. Per posar en marxa l’empresa a Fornells, Castaldi s’associa amb Nicolàs Pascual Melia (Fornells, 1889), que deu tenir una ideologia lliurepensadora, almenys el seu fill nom Liberto i la seva filla nom Armonía, que aquell temps era l’encarregat del Pòsit de Pescadors del poblet mariner. En la creació de la fàbrica també intervé el capellà Bernadí Juanico Cánovas (Alaior, c. 1879). Paral·lelament als treballs d’implantació de la nova empresa, Castaldi viu el drama familiar de no poder treure sa mare d’Itàlia. Bruno gestiona l’assumpte amb Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, el diputat menorquí Teodor Canet, el líder republicà Joan Manent, i amb el mallorquí Gabriel Alomar, que aquells dies és ambaixador d’Espanya a Roma. El cas motiva que escrigui un dur al·legat contra Mussolini:
«(...) Obligado por la barbarie fascista a vivir fuera de mi patria y acogido ahora a la hidalga hospitalidad del pueblo español, habiendo quedado mi madre, noble anciana de 60 años en Italia, sin recursos, pensé de hacerla venir a mi lado, asistirla y dar a ella el merecido reposo de su cuerpo quebrantado de trabajo y fatigas, por eso fui obligado ha hacer demanda y garantizar su sustento y haberme hecho pagar por anticipado (…) Han pasado ocho meses y mi pobre madre mendigando de oficina en oficina y robándole propinas ha llegado al día de hoy obligada a quedar en Italia, a merced de su propia suerte, mejor dicho a merced de los esbirros del fascismo (…) Yo protesto indignado de la crueldad de un gobierno que ha secuestrado a mi madre y protesto ante la humanidad de que este gobierno pisotea los más elementales derechos del hombre. ¿Acaso una madre es culpable de que un hijo suyo no pueda soportar la tiranía de un déspota? Yo acuso a Mussolini ante la democracia del mundo de faltar a los más elementales deberes de humanidad. Yo acuso a Mussolini, traidor a los ideales que dijo profesar en toda su vida pasada, ante los hombres librepensadores del mundo, de perseguidor feroz del librepensamiento. Yo acuso a Mussolini ante la generosa raza latina, ante esta raza orgullosa, que siempre ha defendido al débil, ante esta genial raza de artistas y de idealistas, yo le acuso de castrador de todo noble sentimiento (…)» [Castaldi, Bruno. LVM. 3/03/1932].
Si Castaldi portava la seva ideologia de forma discreta, amb aquest escrit públic la deixa ben palesa. La primavera de 1932 s’arrisca a anar a cercar sa mare, de Florència. En realitat, ell no pot entrar a Itàlia. Sa mare, per intermediació de l’ambaixador espanyol a Roma, el mallorquí Gabriel Alomar, pot sortir d’Itàlia per trobar-se a Barcelona amb el fill. Quan sembla que la indústria que ha creat va vent en popa, Castaldi desapareix de Menorca. No sabem les circumstàncies que l’obliguen a marxar. És l’any 1933. Seguint els camins de l’hemeroteca electrònica, localitzem Castaldi a Madrid, i poc després a Sitges, on també posa una fàbrica de calçat. Hi és el 1935, ja que a Sitges neix la darrera filla. Marxen després a Barcelona. És a Barcelona quan esclata el cop d’estat de Franco contra la República. Ell s’apunta tot d’una a les columnes de milicians que marxen al front. No marxa sol, amb ell parteix el fill major, Spartaco, que té tretze anys. Se sumen a la columna Ortiz -on es reuneixen molts militants anarquistes- que conquesta Casp i Alcañiz, al front d’Aragó. Als pocs mesos de guerra, Bruno Castaldi resulta ferit a una cama i s’ha de retirar. A partir de llavors li encomanen tasques de proveïment de les tropes al front. Ho fa bé i és un personatge estimat entre els milicians destacats a Letux, un poblet molt a prop de Belchite. En aquest front, Bruno passa tot l’hivern de 1936 a 1937. La primavera del 1937 el trobarem al front de Guadalajara, quan les forces republicanes aturen l’avenç de les forces de Franco sobre Madrid. En aquestes, el 3 d’agost de 1937, Bruno Castaldi, ja capità, és detingut i entregat al jutge Bertrán de Quintana, a Barcelona. Quin és el motiu de la detenció? Segons la informació que trobem a «La Vanguardia», Castaldi és acusat d’espia que treballa per al govern italià. El jutge afirma que té proves que l’home rep cada mes diners del govern de Mussolini, que ostenta el grau de comandant en l’exèrcit italià, que treballa amb un altre italià que desperta no poques sospites, com és Pietro Paolo Vagliasindi. Per acabar, De Quintana afirma que el nostre Castaldi és el cap de l’espionatge italià a la costa catalana. No els puc dir com va acabar la instrucció de la causa perquè no ho sé, dissortadament encara no l’he trobada. He llegit algun autor que afirma que l’afer és un dels milers que s’originen en els enfrontaments entre comunistes i anarquistes en la rereguarda. Sí que és cert que Castaldi està tancat al castell de Montjuïc fins el final de la guerra. El gener de 1939 passa a França. Alguns historiadors diuen que s’instal·la a prop de París, altres que passa immediatament a Tunísia amb la família. El que és cert és que, a Tunísia, se suma voluntari a les forces britàniques, com ho fa el seu fill major. Spartaco és capturat pels alemanys i executat el gener de 1943. Fins al mes de novembre de 1945, Bruno i la família no poden tornar a Florència. A la seva ciutat, Castaldi obre una nova fàbrica de calçat que té gran èxit i els permet enriquir-se, fins al punt de comprar una casa de camp del segle XV. Amb el temps, freqüenta la Casa del Poble i construeix una sòlida amistat amb el batlle comunista de Florència, Mario Fabiani. L’any 1950 comença a patir de diabetis i perd paulatinament la seva salut. Té seixanta-cinc anys quan mor, el 22 de febrer de 1962, a Florència. La seva filla, Aurora, casada amb Vinicio Galli, marxa al Brasil i, posteriorment a Miami i la zona sud de Florida, on posen una cadena de restaurants. Armida Zanoni, ja viuda, es retira amb la filla a Florida, fins que hi mor el 1972. L’any 2024, Aurora Castaldi col·labora amb el periodista Onide Donati, que havia estat director de «L’Unitá» -Bolonia- entre 2003 i 2011, per escriure la novel·la «Io contro il Duce».
Fonts:
- Padró habitants de Ciutadella de 1931. AMC.
- Padró d’habitants de Fornells de 1930. AMM.
- Méndez, Alfons. Comunicació electrònica.
- Donati, Odine. Comunicació electrònica.
- La Voz de Menorca. Consulta 1930 a 1933.
- AA.VV., Dizionario biografico degli anarchici italiani, Volume Primo A-G, BFS Edizioni, Pisa, 2003.
- CALANDRONE, G., La Spagna brucia, Editori Riuniti, Roma, 1974.
- CANCELA, Ilaria i CECCHETTI, Francesco. Volontari antifascisti toscani nella guerra civile spagnola. Isgrec. Accés electrònic.
- CASTALDI, Aurora i DONATI, Onide. Io contro il Duce. EEIP Editore. San Marino, 2024