L’alumne de segon de batxillerat de l’IES Pasqual Calbó, de Maó, Lluriac Ferrer i Alfocea, ha estat el guanyador del Premi d’investigació del Consell Social de la UIB, un guardó que reconeix l’esforç i el talent de l’alumnat de batxillerat, amb el treball «Fabiols i fabiolers: passat i present d’una figura clau de les festes de Menorca». Lluriac Ferrer, que ha obtingut la matrícula d’honor del batxillerat i és alumne del programa d’ensenyaments integrats (PEI) del Conservatori de Música de Menorca, el pròxim curs 2025-2026 estudiarà història a la UIB, carrera que compaginarà amb els estudis superiors de violí al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears.
Com va sorgir el fet de presentar un treball en el Premi d’investigació del Consell Social de la UIB?
—Des de l’IES Pasqual Calbó em van proposar presentar-me al Premi d’investigació, tot i que jo abans ho vaig estar mirant. Ho vaig dir a l’institut perquè jo no ho podia presentar tot sol i es va presentar com a institut.
Per què va escollir el tema sobre els fabiols i els fabiolers?
—Jo també som músic, m’agrada molt la música, son el violí, és un instrument que m’agrada, som més de cordes que de vent. El tema que em vaig proposar fer ajuntava la música amb una cosa molt important pels menorquins, que són les festes patronals, que ens emocionen, i a més vull estudiar història, tot el tema de la cultura popular m’interessa molt. Entre que eren festes, cultura popular i recerca històrica que m’agrada molt, i a més és un tema musical. Hi ha una altra cosa i és que sempre m’ha agradat la figura del fabioler, em sembla molt original i a la qualcada de les festes és únic, en canvi de caixers n’hi ha molts.
N’hi ha uns quants de joves que són fabiolers?
—Sí, tenc un amic, n’Eloy Arnau, que és fabioler de Sant Climent, el 2023 va debutar i jo vaig anar amb ell, vaig viure l’experiència amb ell tot el dia i em vaig adonar que aquesta figura m’agradava més del que pensava. Entre açò, la música, la cultura popular, les festes, em va dur a investigar aquest tema.
Com va afrontar la investigació?
—Vaig tenir clar que jo no podia començar a fer entrevistes, per la qual cosa vaig fer molta recerca per internet i prest em vaig adonar que no bastava, que m’havia de moure un poc per l’Illa per xerrar amb gent. Una de les primeres persones que vaig contactar va ser Pau Salort, el director de la Biblioteca Pública de Maó, que em va donar un contacte i en va suggerir com fer-ho. Vaig consultar els principals llibres de cultura popular de Menorca, també testimonis orals perquè és molt important i amb els que m’anava orientant. A la vegada, em va servir molt va ser el llibre sobre la música de Deseado Mercadal Bagur; de fet, el 50 per cent del meu treball es basa en aquesta font, però n’hi ha moltes més que em van servir molt. I òbviament el «Die Balearen», de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que pel tema de les partitures em va anar molt bé.
Vostè ha analitzat el passat i el present dels fabiolers.
—És obvi que per entendre el present hem de conèixer el passat. El passat era encara més desordre que avui dia, era més transmissió oral, no hi havia partitures, crec que era fins i tot més conegut, avui dia hi ha molta més gent a les festes, són més famoses, però l’essència de la figura és la mateixa, passa el temps, hi ha hagut alguna tradició que ha canviat, algun paper que ha evolucionat, hi ha més reconeixement popular cap a la figura del fabioler, però açò no vol dir que es conegui. Una de les coses que vaig fer era veure si la gent en sabia un poc sobre el tema i em vaig adonar que no molt; de fet, jo al principi de fer el treball d’investigaciaó tampoc en sabia, i vaig veure que una cosa que estimam tots no la coneixem.
Què és el que ha canviat més?
—Ha anat evolucionant, sobretot en les melodies, és una de les coses que vaig fer en la part pràctica aprofitant que som músic, ho tenc més fàcil en aquest sentit, em vaig adonar que en tema partitures hi havia molt de canvi, clar quan es transmet una cosa oralment pot canviar del que diu un i l’altre. N’hi ha moltes que sí que es reconeix que és el mateix, tot i que canvia, però hi ha alguna com «S’aigua-ros» que és tot diferent.
En quin sentit? Per què?
—«S’aigua-ros», la melodia que es sona dins l’església, és la que més ha canviat i és la més lliure, jo també son el fabiol i un dels motius de fer aquest treball és introduir-me un poc en aquest món, perquè jo vull ser fabioler algun dia. «Sa colcada», que és la típica, i el «Ball des còssil» que es sona en el moment de les corregudes i, per açò, no es sona en cada poble, perquè no tohom fa corregudes.
Un dels canvis és la presència de la dona com a fabiolera.
—Hem evolucionat molt, no només en el càrrec de fabioler si no també en els caixers, hi ha moltes més dones que no hi havia abans, tot i que encara hi ha molt de camí a fer. Quant a la figura del fabioler, ho valor molt perquè és una figura única en la qualcada i que sigui una dona encara li dona més visibilitat, és ver que hi ha caixeres i està molt bé, però també hi ha molts caixers. A Ciutadella només surten homes, hi ha molta feina per fer, m’he entrevistat amb gent d’allà i tots me diuen que ho veuen molt difícil que les dones en un futur pròxim puguin sortir a la qualcada com a caixera o fabiolera, perquè és una tradició que està molt arrelada.