Isabel Andrés: «El documental és una eina que crea consciència»

Avui i dijous (20.30 hores), els Cinemes Moix Negre, de Ciutadella, en el marc del Menorca Doc Fest es presenta a Balears el documental «La fibra sensible. Viatge a les entranyes d’un crim invisible: La indústria de l’amiant» (Diagonal TV i Produccions des Far). Hi assistiran l’autora, Isabel Andrés Portí, i el director del festival i coproductor de la cinta, Cristian P. Coll. El projecte de la realitzadora, que viu entre Alaior i Barcelona, neix de l’esfera més privada, per la mort del seu pare per un càncer provocat per l’amiant, per tal de crear consciència envers la perillositat d’un material prohibit, però que segueix afectant milers de persones.

Com es gestà aquest projecte?
—La pel·lícula és fruit d’una recerca que comença en un fet particular i acaba descobrint un problema global. El meu pare es va posar malalt a causa de l’amiant, va ser un xoc per a la família. Feia molt temps que havia treballat en una empresa d’amiant, quan tenia 18 anys, i va ser molt inesperat. A partir d’aquí vam fer recerca i ens vam adonar que no era ocasional i que afectava a milers de persones arreu del món. Quan el pare ens va deixar, vaig començar a escriure i a buscar els mitjans, l’equip i la productora adequada per tirar endavant el projecte, fruit de la sensació d’injustícia i d’haver descobert una sèrie d’informacions que crèiem que la gent hauria de saber. Ja que no podíem fer res més pel meu pare, ho podíem fer per altres persones en la mateixa situació, i per intentar canviar la situació, a nivell legislatiu, de tractaments, de compensacions per a les víctimes.

Com lliga les esferes privada i d’investigació en la pel·lícula?
—Fa anys que treballo en el món documental i amb temes socials, d’investigació, de justícia social. Són projectes amb els quals creus que pots contribuir, d’alguna manera, a què la societat sigui una mica més justa. L’objectiu era transformar un fet trist, dramàtic i dolorós, en una cosa transformadora, que pogués tenir cert impacte social i crear consciència.

L’amiant està prohibit fa dues dècades. Quina és la situació?
—Hi ha directives europees perquè els països siguin lliures d’amiant entre 2030 i 2032, però cada país té una circumstància i mitjans determinats. No sembla que estiguin enfocats, en el cas d’Espanya i de Balears, per retirar tot l’amiant. El Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte de llei per posar-ho en marxa, però en la majoria de llocs està molt endarrerit. Certament, la retirada de l’amiant és molt costosa, per tant, és una qüestió de responsabilitat i de posar-hi mitjans. Europa posa límits, però també haurien de posar finançament, mitjans i més regulacions, perquè cada país ho pugui aplicar. És un problema polític, però també mediambiental; de salut pública, perquè no només afecta persones que han treballat amb el material; i de recerca mèdica, perquè no hi ha gaire recerca feta i, per tant, no hi ha tractaments.

Ha presentat el documental al DocsBarcelona i al Parlament Europeu. Com l’han rebut?
—La gent estava molt interessada, va generar bastant de debat i va ser polit, pràcticament no vaig haver d’intervenir, ho van fer membres de l’associació de víctimes [per l’amiant] de Bèlgica, experts, polítics, sindicalistes, advocats que porten aquest tema. Tothom tenia moltes ganes de parlar-ne.

El documental és el gènere perfecte per fer denúncia.
—És una eina per parlar de coses incòmodes, perquè, si no en parles, és impossible solucionar-les. És una eina per generar consciència.

Hi ha informes de 1906 sobre la perillositat de l’amiant, però la indústria es va expandir...
—En aquella època, tothom volia treballar a la Uralita [l’empresa que popularitzà el material] i ara parlem de les conseqüències que s’han vist amb el temps, però és cert que, en el seu moment, van ser empreses que van portar riquesa i llocs de treball. Als meus avis, quan es van començar a adonar que era perillós, els generava contradiccions, se sentien agraïts, però també enganyats. Els propietaris de les empreses deien que no sabien res, però el documental explica que se sabia molt abans. L’amiant està prohibit, però algunes empreses han continuat, amb altres materials i Uralita es va declarar en fallida quan va haver-hi denúncies de centenars de víctimes, va ser una estratègia. Algunes empreses segueixen produint amb amiant en països de Sudamèrica, on no està prohibit. S’han enriquit, el mínim que poden fer és col·laborar, reparar el mal i indemnitzar.

És optimista amb l’eliminació total de l’amiant?
—Sempre soc optimista, per sistema. Les persones tenim capacitat per fer moltes coses, només cal que ens ajuntem i ens ho proposem. Com s’han canviat altres coses, també podem canviar això, i tenir molta més consciència, sobre aquest i altres temes que tenen a veure amb el medi ambient, la salut de les persones, la justícia social, la qualitat de vida.

Què pretén amb el documental?
—L’important és que la gent es pensa que no passa res, que és un problema del passat, perquè està prohibit i no es fabrica amb amiant. I que només afectava persones que hi havien treballat. I això no és així. Les teulades d’uralita estan fetes de ciment i amiant, el ciment es va degradant i va alliberant les fibres d’amiant; és un tema que ens afecta a tots.

Ha rodat a l’Illa i part de l’equip és local. Per què?
—La meva família va venir a viure a Menorca fa 25 o 30 anys i, al ser una història tan personal, volia rodar a la casa d’Alaior i en espais naturals. Era molt natural crear una coproducció entre Catalunya i Menorca, vaig començar amb una productora de Barcelona i de seguida vam contactar amb Produccions des Far. Ha estat molt agradable treballar junts, amb en Cristian, Albert Mir que ha fet el grafisme, Arnau Cloquells ha fet el tràiler. Guiem Soldevila és l’autor de la música, ens hem entès molt bé i, més, amb un tema que té una part personal i emocional, i d’investigació i de recerca. Eren dos nivells de música que havien d’acompanyar la narració i hem treballat molt a gust.