Ja hi tornam a ser. En matèria lingüística, el Govern torna a fer cas a la claca més conservadora i ignora la comunitat científica. L'ús de la llengua com a element de confrontació política és un dels grans errors que es cometen regularment en aquesta comunitat, i uns hi tenen més afició que altres. Aquest Govern hi té una predilecció especial.
Ara, l'equip de Bauzà ha decidit que els informatius d'IB3 han d'emprar l'article salat en comptes del literari (sa noticia enlloc de la noticia). Ho disfressen de defensa de les modalitats lingüístiques pròpies, de reivindicació de "lo nostro". A la pràctica, però, no costa massa deduir que l'objectiu final, el que s'amaga entre línies, és el de dividir el català, aquesta llengua que el propi president no volia anomenar a una entrevista i a la que fins i tot alguns canviaven el nom per no anomenar-la com a tal. Sembla que alguns tenen al·lèrgia al fet de compartir un idioma amb altres territoris.
Tal vegada som una excepció, però jo no xerr igual quan vaig a fer un tràmit a l'Ajuntament que quan estic amb els meus amics comentant els cupcakes color coral que ha fet la repostera del grup. No m'express igual quan escric aquestes reflexions que quan deixo una nota a casa recordant a algú de la familia que hem d'anar a comprar patates.
La vida, per sort, ens ofereix mil oportunitats cada dia per expressar-nos, i per a cada situació hi ha un registre. És una de les coses que vaig aprendre quan estudiava sociolingüística a l'institut. Llavors ho entenia, però no ho experimentava amb tanta intensitat com ara. Hi ha un registre per a cada cosa, i les converses més formals requereixen un registre formal. I l'article literari ha estat designat pels estudiosos com aquell que s'ha d'emprar en l'àmbit més formal. I açò no vol dir eliminar l'article salat ni arraconar "lo nostro". Cada cosa té el seu espai, però es veu que els senyors del Govern no ho volen veure ni aplicar. Tot allò que faci olor a català estàndard els suposa una reacció similar a la que ens provoca el vinagre a aquells a qui no ens agrada: ho oloram a distància i intentam evitar-ho costi el que costi.
Ho diu perfectament el meu company Miquel Fèlix a l'article d'avui: "La defensa del menorquí i el respecte cap a la unitat de la llengua no són incompatibles. Són reivindicacions que haurian d'anar de la mà". Però des del Govern volen separar les dues coses, segurament per a que una d'elles acabi minoritzada, decantada i folkloritzada.
L'estàndard és una eina que ens uneix, ens obre camins i fronteres. Per què l'odien tant? Potser és que no volen que ens relacionem amb segons quins territoris. I després critiquen ells els nacionalismes excloents!