D’ací a tres setmanes es clausurarà l’exposició «COSSOS. Diàlegs amb Matías Quetglas», organitzada per l’Ajuntament de Ciutadella de Menorca. Dels milers de visitants comptabilitzats fins ara una bona part hauran sortit amb una idea distinta sobre els significats que associam al cos i ho hauran fet amb l’ajut de les obres que s’hi exposen i els textos explicatius que articulen el discurs curatorial. Acostumats a entendre el cos humà representat en l’art com una font de gaudi estètic derivat de la concepció cientifista del Renaixement i de la divisió cos-ment/cos-esperit cartesiana, l’art del segle XX converteix el cos en un territori en el qual tenen lloc batalles socials, polítiques, ètiques, psicològiques, econòmiques i darrerament, de gènere.
Matías Quetglas, degà de la figura humana a Menorca, ja començà, devers els anys setanta, a allunyar-se del realisme per idear un nou cànon, una nova visió de la dona i l’home ideals (vegeu Matías Quetglas o la celebració de la vida i La petjada d’en Quetglas). Molts creadors posteriors tenen en ell un referent i, per això, alguns han estat convidats a dialogar amb les seves obres i a crear un gran mosaic en què cadascun incideix amb el seu art en els diversos àmbits de l’exposició:
Identitat. La identitat ja no és quelcom fix, inamovible. Som un conjunt d’identitats que conviuen i transiten al llarg de la vida. Sovint construïm una imatge pública que no respon al nostre vertader jo. Una màscara ens cobreix davant els altres i davant nosaltres mateixos. La màscara de bronze de Talia (Matías Quetglas) i les de Toni Riera fetes amb materials reciclats ens confronten amb qui som, qui voldríem ser i com volem que ens vegin.
El cos místic. En el cos, finit, hi habita temporalment l’ànima o consciència, immortal, ens diuen diferents escoles de filosofia. Aquesta ànima, portadora de llum, ens obre les portes del coneixement intuïtiu i de la intel·ligència creativa, com ens recorda Mapi Rivera amb les seves fotografies de nus a la natura tocats per raigs de llum. En uns dibuixos de Matías Quetglas, realitzats a tall d’exorcisme durant la pandèmia del 2020, vida i mort dialoguen.
Bellesa i cànon. Els patrons de bellesa responen a ideals que no són iguals en totes les cultures. A la nostra vivim un culteal cos i a la joventut que determina els patrons de bellesa. Els cossos de Matías Quetglas, d’inspiració hel·lènica, es contraposen amb les fotografies documentals de David Arguimbau, en les quals mostra l’ús que la publicitat fa de patrons de bellesa, sovint inassolibles, com a reclam per a la promoció de tota mena de productes, i es fa del cos mateix un bé de consum.
Narcisisme. Igual que Narcís s’enamorà de si mateix en veure’s reflectit en un toll d’aigua, com en una de les fotografies esteticistes de Gianna Carrano, La narcisa de Matías Quetglas es contempla conscient que aquest amor impossible anul·la tota empatia amb els altres. El narcisisme avui és la necessitat de ser admirat, de cridar l’atenció. Comporta una manca de confiança en un mateix, i les autofotos són la versió contemporània del mite.
El cos frontera. La pell és l’òrgan més gros del nostre cos, el més visible i el més pesant (al voltant de 5 kg). A través de la pell, ens comunicam amb l’exterior, ens adaptam i ens protegim. De vegades, com en l’obra de Matías Quetglas, ens desentenem de l’exterior i ens aïllam; altres vegades, com en les obres de Josep Moncada, ens submergim i ens fonem amb el medi aquós, primigeni.
El cos performatiu. A partir dels anys seixanta el cos esdevingué el llenç sobre el qual construir noves narracions, reivindicacions, protestes o campanyes publicitàries, un vehicle per a la comunicació. En La pintora barroca de Matías Quetglas el cos forma part de l’acció pictòrica, mentre que Marina E.G. empra el seu cos i les paraules per despullar-les de significats sexistes mitjançant la repetició.
El cos transformat. En la contemporaneïtat, la construcció de la identitat sovint passa per la intervenció o mutació del cos (cirurgia estètica, pírcings, tatuatges, etc.). En els éssers mitològics antropomorfs de Matías Quetglas hi trobam els antecedents, i en la fragmentació dels cossos de Batuel Bayarri, l’expressió d’aquest sentir.
El cos eròtic. L’erotisme té un component cultural molt marcat. En la venus de Matías Quetglas, deessa de l’amor i la bellesa, el joc i la fantasia erotitzant entren en diàleg amb el nou erotisme d’Ana Llorens, entès com una via d’autoconeixement, expressió de la identitat de gènere, i s’obre així a nous imaginaris simbòlics.