Fa un mes ens vam trobar, a Ciutadella, les persones que ens hem conjurat per a llegir contes de Pau Faner en unes vetllades que se celebraran dintre d'una setmana a Ciutadella i a Alaior. Esper que en Pau ens perdoni. Ens vam trobar a Ciutadella i vam fer la primera lectura del relat o el conte que havíem escollit o que ens havia seleccionat en Francesc Florit, que és el pare de la iniciativa. No hi érem tots, en Ponç Pons, l'escriptor de l'any 2011 a les Illes Balears, ja havia marxat quan jo vaig arribar, però si mateix érem uns quants: en Miquel Maria, en Pere Gomila, n'Antoni Català, en Sergi Cleofé, en Jordi Odrí, el propi Xec Florit. A mesura que cadascú d'ells llegia el conte corresponent jo em meravellava, i cada conte que llegien més m'agradava. Mai no m'hauria pensat que m'haguessin agradat tant els contes d'en Pau quan van sortir editats en paper com ara que els escoltat en altres veus. Cap on vull anar, amb aquesta introducció? Cap aquí: els escriptors són creadors que veuen com les seves obres desapareixen. Vostès reconeixeran les creacions dels artistes plàstics perquè periòdicament en podran veure.
Reconeixeran les creacions dels músics perquè les cançons queden fàcilment en la memòria. Segurament també recordaran la presència dels actors dalt l'escenari en alguna obra d'aquelles que no s'obliden. Fins tot és probable que endevinin la firma dels arquitectes a partir de l'estil de les cases que han projectat. I, mirin per on, potser reconeixeran la veu dels poetes perquè el format de la seva literatura és compatible amb altres llenguatges artístics. Ai, però els prosistes! Que difícil que és guardar memòria de les obres que ens deixen els prosistes! És per això que, a l'escoltar la fantasia desbordada de Pau Faner, vaig sentir com si fos la primera vegada, com si el descobrís. Si això passa amb en Pau Faner, que és el major literat que ha donat Menorca durant el segle XX, i que continua el XXI, què deu passar amb la resta? Hauríem de trobar una fórmula pràctica, i això seria una bona política de foment de la cultura pròpia, per fixar també la veu dels narradors en el paisatge humà.